dijous, 18 de gener de 2018

Perquè hem facilitat l’aprovació del Pressupost 2018 a Viladecavalls?



En primer lloc és important remarcar que l’aposta de Fem Viladecavalls era i és sumar per un veritable govern de canvi a Viladecavalls que posi les polítiques socials al centre. La correlació de forces i els pactes de govern actuals entre CiU i PSC impedeixen, però, aquesta possibilitat.

Davant d’aquesta realitat, des de Fem Viladecavalls hem volgut incidir de forma decisiva en aquest pressupost que considerem un dels més importants de la legislatura.

El resultat de diverses reunions de diàleg i negociació amb el govern ha estat la incorporació de més de 300 mil euros al capítol d’inversions. 245 mil d’aquests aniran a la millora del carrer Pintor Greco, una de les zones de Viladecavalls més degradades i que suporta des de fa anys l’impacte del 4rt Cinturó. Farem un seguiment minuciós per tal que aquesta millora vagi en paral·lel a l’adequació de la zona verda adjacent a les plataformes. Can Trias mereix una zona d’esbarjo a l’alçada que compensi d’alguna manera l’impacte d’una infraestructura faraònica com és la del 4rt Cinturó.

D’altra banda, per primera vegada, es dedicarà una partida específica de 65 mil euros a l’adquisició d’habitatge social per a persones que estiguin en una situació d’emergència per desnonament o altres dificultats econòmiques. Viladecavalls ha de començar a fer-se amb un parc d’habitatge propi per fer front a una nova bombolla immobiliària que se’ns ve a sobre. 

Per últim, hem acordat la instal·lació d’estacions de càrrega de vehicles elèctrics, una aposta de present i futur per la reducció d’emissions i a mobilitat sostenible al nostre poble.  Seguim fent Viladecavalls!

dijous, 1 de desembre de 2016

Pensions: un debat ideològic


Estic segur que tots i totes heu escoltat o llegit més d’una vegada els darrers mesos que “la guardiola de les pensions s’està buidant”, “que s’acaba el 2017” i que “calen reformes”.
En aquest cas, com en molts altres moments en que anteriorment s’han volgut retallar prestacions socials o serveis públics, la manera de plantejar el problema condiciona la seva solució.
Pel que fa a les pensions, la reforma del 2011, igual que les successives i les que (si no ho impedim)vindran, ja va afrontar-se com un problema tècnic d’insuficiència de recursos econòmics quan del que es tracta és d’un problema polític i ideològic de voluntat o no de redistribució de rendes i de voler assegurar o no un envelliment digne per a tothom.

Aquest mateix dilema ideològic, de model, és el que tindríem també en un hipotètic estadi d’independència de Catalunya.

Un dels arguments profundament ideològics és el de la suposada inviabilitat del sistema públic de pensions. Els noimos años  los na inviabilidad del sistema psistemaúltims anys, han sortit a la llum diversos estudis d’entitats financeres i similars que apunten aquesta possibilitat; aplaudits per organismes internacionals com el FMI, la Comissió Europea o el BCE. Curiosament, els mateixos organismes i entitats que reclamen austeritat i retallades a tot allò públic i “quant menys Estat millor”.

La principal argumentació de tots els informes és la mateixa: el creixement de l’esperança de vida i la baixa natalitat dibuixen una piràmide de població que impossibilita el futur del sistema públic de pensions. Quan, precisament,  la taxa d’activitat i la productivitat (no la demografia) son els factors decisius en la sostenibilitat de les pensions.

A base de bombardejar amb els mateixos missatges des de tots els altaveus possibles el que realment es vol és alimentar els dubtes de la població sobre la viabilitat de les pensions públiques per a potenciar els fons privats de pensions. Un producte financer més al que més del 60% de la població sense capacitat d’estalvi no podrà accedir.

Si volem afrontar el debat amb franquesa cal situar-lo, doncs, en el terreny de la confrontació de dos models ideològics diferents. Un, l’hegemònic actualment, que planteja la necessitat de transitar cap a la privatització de les pensions i que aquestes depenguin de la capacitat d’estalvi (i, per tant, de renda) de cadascú. I l’altre, el que tenim i entenc que toca defensar i reforçar introduint la qüestió de la fiscalitat, que redistribueix la renda i els diners públics i que assegura un envelliment digne a tothom; no només als que s’ho poden pagar.

divendres, 30 d’octubre de 2015

Beques-menjador. O de com esquerra i dreta continuen existint.


Intervenció al Ple de la Diputació de Barcelona en defensa de la Moció per reclamar a la Generalitat beques-menjador per a tots els infants en situació de vulnerabilitat:

El grup d’Entesa presentem aquesta Moció per reclamar la màxima atenció de les administracions sobre una de les conseqüències de la situació d’emergència social que viu el nostre país des dels inicis de la crisi l’any 2008 fins els nostres dies. Es tracta de rostres sovint silenciats i sense veu pròpia. Els dels nostres infants, nens i nenes i adolescents menors de 18 anys.
I ho fem a col·lació de dues situacions contradictòries.
Per una banda el context de dificultats de moltes famílies per oferir una alimentació adequada, equilibrada i de qualitat als seus fills i filles per problemes eminentment econòmics que provoca l’increment de casos de malnutrició infantil reconeguts tant per les entitats socials com per les dades oficials. 
I per altra banda, perquè malgrat l’agreujament de la situació social i les necessitats creixents la Generalitat de Catalunya ha endurit els requisits i la comprovació de mitjans per als sol·licitants de beques menjador al mateix temps que no dedica una partida pressupostària suficient per cobrir la demanda d’aquestes. El resultat és que gairebé la meitat de famílies que realitzen la sol·licitud de beca queden fora d’aquest sistema de cobertura i protecció social.
I quan vinculem pobresa i malnutrició infantils i la política pública de les beques menjador no ho fem perquè si. No estem parlant d’una qüestió menor, o d’un programa qualsevol: Una de les línies d’actuació en matèria de polítiques públiques recomanades per l’Informe Infància a Catalunya d’Unicef proposa “garantir les partides amb més efecte reductor de la pobresa infantil i més impacte sobre el benestar dels infants en temps de crisi” i una d’aquestes partides, entre d’altres, és la de beques-menjador.
Segons dades d’Unicef entre 2007 i 2012 la pobresa infantil severa s’incrementa 3’4 punts percentuals a Espanya i 10 punts percentuals a Catalunya (17’5%), situant-se així 11 punts per sobre de la mitjana europea.
Alhora les dades sobre pobresa infantil moderada a Catalunya son igualment alarmants amb un 30% dels nostres infants menors de 18 anys patint aquesta situació.
Una altra situació que volem posar de relleu des del nostre grup és el desemmascarament dels arguments oficials de perquè la Generalitat i d’altres administracions responsables del benestar dels infants es retiren i contrauen prestacions socials com aquestes. El principal argument és que no hi ha hi ha prou diners, o fins i tot els arguments més simplistes diuen que no podem fer més polítiques socials perquè encara no recaptem els nostres propis impostos.
Nosaltres diem que destinar més o menys diners a un programa, a una política o a una altra és també i sobretot qüestió de prioritats polítiques. 
El govern de la Generalitat al mateix temps que posa restriccions i comprovació de mitjans als sol·licitants de beques-menjador destina partides pressupostàries a altres polítiques d’educació com és el cas de les subvencions, dels concerts a escoles d’elit. Escoles de famílies de classes altes per a infants de classes altes o molt altes.
I posaré alguns exemples aterrats al territori, el de la meva comarca, que vostè Sra Presidenta també coneix prou bé.
El Pressupost de beques menjador per al curs 2015-2016 que està gestionant en aquests moments el Consell Comarcal del Vallès Occidental via transferència de la Generalitat és de 5 milions d’€.
A continuació els faré una relació aproximada dels fons públics rebuts per algunes de les escoles d’elit de la nostra comarca durant tot un curs escolar.
Escola La Vall de Bellaterra, de vocació religiosa, que segrega per sexe (és una escola només de nenes) i d’alumnes de families d’elevat estatus socioeconòmic: 2 milions 600 mil €.
Escola Airina de Terrassa, de vocació religiosa, que segrega per sexe (és una escola només de nenes) i d’alumnes de famílies d’elevat estatus socioeconòmic.: 740 mil 777 €
Escola Viaró de Sant Cugat, de vocació religiosa, que segrega per sexe (és una escola només de nens) i d’alumnes de famílies d’elevat estatus socioeconòmic: 2 milions 266 mil euros.
I escola La Farga  de Sant Cugat, de vocació religiosa, que segrega per sexe (és una escola només de nens) i d’alumnes de famílies d’elevat estatus socioeconòmic: 2 milions 824mil euros.
Si sumem aquestes quantitats surt un total de 8 milions 432 mil € que la Generalitat destina durant un curs escolar a famílies i infants que no ho necessiten. 
I saben quina és l’aportació econòmica que el Consell Comarcal del Vallès Occidental estima necessària per a cobrir el total de les sol·licituds de beques-menjador al Vallès? Exactament aquests 8’4 milions d’euros.
Amb aquests 8 milions podrien oferir-se més del doble de beques menjador per a alumnes de famílies desfavorides del Vallès Occidental o de qualsevol altra comarca de la nostra demarcació.
I ja acabo.
Com he dit anteriorment es tracta d’una qüestió de prioritats. 
I és evident que les prioritats de la dreta son la reproducció social, el manteniment dels privilegis i l’assistencialisme com a mètode de fer front a l’emergència social.
I les prioritats de l’esquerra, que dona un suport majoritari a aquesta moció, són la millora del sistema públic de protecció social, la redistribució dels recursos sota criteris de justícia social i destinar els diners públics per als que el necessiten, com en aquest cas els infants i adolescents pobres del nostre país. Gràcies.    

Diputació de Barcelona, 29 d'octubre de 2015

dissabte, 13 de juny de 2015

Discurs Ple constitució del nou Ajuntament


Bon dia,

En primer lloc des de Fem Viladecavalls agrair a tothom les constants mostres de suport rebudes durant aquests mesos i les ganes i il·lusió de molta gent que ens fan ser on som avui. Gràcies a tots i totes.

La veritat és que he rumiat molt les paraules que havia de dir en aquest Ple, una vegada més Viladecavalls, o millor dit, la política de Viladecavalls m’ha deixat quasi sense paraules.

Avui Viladecavalls, el poble de Viladecavalls, s’ha convertit en moneda de canvi. Moneda de canvi de dos partits polítics que son minoria a aquest Consistori: CiU i PSC.

La vella política ha decidit avui les alcaldies de ‎Viladecavalls i Terrassa. El PSC s’ha abstingut avui a Viladecavalls a canvi que CiU s'abstingui a Terrassa. Així tots dos partits conserven les seves alcaldies, les seves cadires i el seu trosset de poder.

Ben pensat, crec que el quedar-se sense paraules davant d’aquesta situació és expressió de normalitat. Perquè, on queda la gent, on queda el poble?
Algú els ha tingut en compte en algun moment per prendre aquestes decisions?

En tot cas espero els arguments del regidor socialista i crec que la gent que està aquí fora també els mereix.

Davant d’això des d’aquest grup podríem lamentar-nos, fer un discurs derrotista i fins i tot fer un Labordeta que segurament és el que demana el cos en calent. Però molt lluny d’això vull, volem posar de manifest els nostres motius per a l’esperança:

Portem, anys, mesos sumant, primer amb un govern dels nous aires; aquestes eleccions amb els companys i companyes d’Acord per Viladecavalls , amb gent sense sigles o orfe d’algunes; i ara hem tornat a fer aquest esforç de diàleg i suma amb els amics  i amigues d’ERC.

Algú deia que la política és l’art de teixir consensos i avui podem dir alt i clar que a Viladecavalls el canvi suma més que la continuïtat.

El 24 de maig va guanyar el canvi i avui ho ha tornat a fer. Els acords a porta tancada i els canvis de cromos entre formacions representants de la vella política són la expressió d’un temps que s’acaba. Tot just a aquesta mateixa hora els Ajuntaments de grans ciutats com Madrid, Cadis i Barcelona comencen el camí cap a una nova manera de fer política que no te marxa enrere. A Viladecavalls potser trigarem alguns dies, mesos o anys més però arribarà el moment en que els que avui sou al públic sereu els veritables protagonistes. I tant que si!

De tot el viscut aquests últims dies, de les converses, reunions, cafès... em quedo amb dues coses:
Em quedo amb que avui els i les que volem un canvi som més. Som més al carrer i som més a l’Ajuntament.

Em quedo amb que ahir a la nit a la Festa Major de Can Trias vam trobar-nos gent de Fem Viladecavalls, ERC i PSC. Érem molts i moltes, estàvem conversant, rient, abraçant-nos i ens miràvem als ulls amb tranquil·litat. I això és autèntic, és real, et fa sentir viu i que tot el que fas val la pena. I que la política és o hauria de ser això i no val ni dos ni tres cadires i tampoc l’alcaldia.

Això és la força de la gent normal, de la meva gent, de la nostra gent. Moltes gràcies i endavant!






dijous, 7 de maig de 2015

El programa de #FemViladecavalls

Podeu accedir al nostre programa complet clickant aquí.

Endavant amb el canvi!