dilluns, 12 d’octubre de 2009

Patriotisme, religió i altres temes seriosos

Avui, dia de la hispanitat, ha sigut un bon dia.
M'he llevat tard, ja que ahir vaig estar al Festival de Sitges fins tard i a l'hora de dinar hem celebrat l'aniversari del meu pare. Es fa gran, al igual que tots i totes. Sempre he pensat que els aniversaris són dies en que ens donem la llicència per expressar sentiments, està "socialment permès" dir un t'estimo, fer abraçades, dir el que aquesta persona significa per a tu, fer regals... expressar en general.
A la tarda he anat al cine a veure una pel·lícula que van recomanar-me els meus pares i que ja tenía ganes de veure, Ágora d'Alejandro Amenábar.
M'ha agradat molt i la recomano a tothom. Parlant de sentiments, casi em surt la llàgrima, però el meu sentiment de ràbia ha guanyat la batalla i al final no he plorat.
Amenábar fa una crítica ferotge a dues de les grans religions de la història universal: el cristianisme i el judaisme. I és una crítica que va directament a l'arrel, als orígens d'ambduess religions, a on pot fer més mal. Molt valent.
Amb el que em quedo de la pel·lícula és amb la dialèctica entre filosofia vs religió. De com la filosofia, el pensament, la cultura entesa com a transmissió de coneixements de generació en generació; ens fa lliures. I de com les religions inventen i en fan doctrina d'aquestes invencions. Doctrina que, per altra banda, sovint es porta a l'extrem del fanatisme i esdevé el sentit últim de la vida per algú o per molts.
En aquest punt és on la religió (a banda d'una mentida creada per fugir de les pors i les preguntes de l'ésser humà) és perillosa i una font constant de conflictes.

També volia reflexionar, aprofitant la festivitat del dia, sobre el patriotisme. Sobre el sentir-se molt d'aquí o d'allà, sobre fer banderes i estimar-se molt una terra.
Jo em considero català, he nascut a Catalunya i m'agrada. Però per sobre de tot em sento ciutadà i persona del món (això també lliga amb el que es preguntàven a l'Alexandria del s. IV d.c. sobre si la Terra era rodona o plana). De moment, només he pogut viatjar per Europa i em sento molt a gust tant a un poble o ciutat com a un altre. Perquè hi ha molt a descobrir i molt per veure i valorar a tot arreu. Pot quedar molt hippie, però és el que penso. Hi ha gent maca i dolenta tant a Madrid com a Andorra, per dir algo.
El que vull dir amb això és que no celebro especialment ni el dia de la hispanitat ni la diada nacional de Catalunya. Em sento més aviat ridícul. Tenir un dia de festa, però, és d'allò més constructiu i assenyat.
La desfilada militar de Madrid és repugnant, però suposo que ja sortiran d'altres articles o comentaris que se la carregaran amb més gràcia que jo. Si aquí fessim una desfilada dels Mossos amb l'uniforme de gala l'onze de setembre, mentres la classe política i la noblesa s'ho miren des de la grada, ho trobaria igual de "barroc".

Sí que celebro molt més, per posar un exemple, el dia de Sant Jordi; però no perquè sigui una tradició catalana ancestral ni perquè el tal Jordi fes quelcom heròic que el portés a ser Sant després de la seva mort; sinó perqué és un dia especial. Un dia en que, com jo he pogut fer avui, es perceben i es demostren sentiments i es gaudeix del coneixement i el pensament, tant popular com científic.

Cap comentari: