Bones Festes i Millor 2011

Al fons a mà esquerra

Fa unes setmanes, un dels meus millors amics i veí de tota la vida, el Toni, va marxar indefinidament a viure a Londres, a probar sort després de portar més d'un any fent feines temporals de cambrer, monitor i d'altres que poc tenen a veure amb el títol d'enginyer mecànic que guarda a casa. Dies abans, parlant amb el Sergio, un altre veí, pare de dos fills i tècnic de laboratori, va explicar-me, resignat i amb el cap baix, que marxava a Munich a fer algunes entrevistes de feina i que si tenia sort volia emportar-se a la seva familia amb ell.

Són només un parell d'exemples, un parell d'històries reals que tots i totes coneixem o patim de més o menys a prop i que són una mostra de la greu situació en que ens trobem. Una crisi de cavall, sens dubte la més greu que la gent de la meva generació mai ha viscut, que està trastocant les trajectòries personals i les vides de molts treballadors i treballadores (joves o grans) i petits i mitjans empresaris, tots ells gent propera: familiars, amics, coneguts, companys... Treballadors que per causa o excusa de la crisi els fan fora o petits i mitjans empresaris que han de tancar el seu negoci per la manca de clientela o finançament.

Paral·lelament a això, en una òrbita diferent i llunyana, sovint no identificable, els poderosos (els grans bancs, les grans multinacionals, els lobbys) aconsegueixen beneficis històrics en plena crisi, i els partits que vetllen pels seus interessos, els de dretes, s'afanyen a rescatar les empreses que tenen pèrdues, igual que van fer amb els bancs: amb els diners de tots i sense demanar res a canvi. D'això se'n diu privatitzar els guanys (quan tot va bé els diners m'els ambutxaco jo) i socialitzar les pèrdues (quan tinc problemes "esto lo arreglamos entre todos").

I les sol·lucions que ens volen vendre i s'acaben imposant venen igualment d'al fons a mà dreta. Les dicten els mateixos que donaven diners a dojo sense mirar la nòmina ni la cara de qui els demanava, els mateixos que es venien la fàbrica a una constructora perquè fes pisos a sobre, els mateixos que venien productes financers sense més valor afegit que el pur paper de colors amb números a sobre en forma de fum, els mateixos que comprant i venent pisos van aconseguir invertir en borsa tributant al 18%. I què demanen? la congelació de les pensions, l'augment de l'edat de jubilació, treballar més i cobrar menys, incentivar la sanitat i l'educació privades, l'abaratiment de l'acomiadament, el deteriorament de la negociació col·lectiva, la retallada dels serveis i el personal públics i podria seguir i seguir.

Per sortir de la crisi calen esforços, ho ha dit molts cops el president Rodríguez Zapatero. El que no diu tant sovint és a qui els demanen. La resposta no cal que us la digui, és el començament del meu relat: joves, treballadors i treballadores, pensionistes amb trajectòries professionals i personals truncades per una crisi aliena, que els va venir d'una altra òrbita i que al final han acabat fent seva i pagant les conseqüències a la força.

No recordo en quin moment el pop Paul va predir que el proper president de la Generalitat seria Artur Mas, però si que penso que potser va menystenir el poder que la democràcia atorga a tots els ciutadans i ciutadanes cada quatre anys per decidir el seu futur. El 28 de novembre no només decidirem el futur de les properes generacions, sino que, per primer cop, persones com el Toni, el Sergi, i molts, moltíssims d'altres que estan en la mateixa situació i no tenen el valor, les possibilitats o l'oportunitat de marxar del país, podran decidir si continuar acceptant resignats les receptes anticrisi via retallada de drets i serveis de la dreta i els poderosos o escriure el futur nedant contracorrent i fent baixar a aquells d'allà a dalt per dirls-hi: això no és just, el món real és al fons a mà esquerra i vosaltres també cal que us esforceu.

Jo no t'espero!

El dia en què coincideixen el meu aniversari i la visita del Papa a Barcelona és l'excusa perfecta per a reprendre això de compartir coses a través del bloc.

I és que no em puc estar de criticar i fins i tot abominar que de la visita del representant de l'església catòlica es faci un espectacle mediàtic pagat amb els diners de tots i totes nosaltres. Això, amb les dades d'atur a la mà i tenint en compte que hi ha molta gent que ho està passant malament encara és més aberrant. No és justificable de cap de les maneres. Com tampoc ho és el silenci de tots els partits polítics catalans tret d'ICV que hem criticat obertament el tracte preferent que des de les institucions públiques se li està donant al bisbe de Roma.

Cada cop tinc més la sensació de que vivim en un país de pandereta on l'espectacle, el morbo i pixar fora de test i d'època importen més que el sentit comú. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

En ple segle 21 és lamentable que un home vestit de blanc es passegi pels carrers de la capital catalana llençant missatges en contra de l'abortament, en contra de les unions entre parelles del mateix sexe, en contra del laïcisme i amb la intenció de "reevangelitzar-nos".

Jo no només no t'espero, sinó que sento vergonya d'altri del que en aquests moments representes i tramitaré en breu la meva apostasia.

Per dignitat, per justícia, el 29 de setembre: Vaga General

Ara és hora treballadors i treballadores. 29-S Vaga General

http://vagageneral.ccoo.cat/vagageneral/index.aspx

http://www.ccoo.es/huelga29s/

Viladecavalls des de dins: radiografia subjectiva d'una vila

Ara que fa casi 26 anys que visc(a) Viladecavalls i més de tres anys que sóc representant d'una part dels veïns i veïnes de la vila, em permetré la llicència d'escriure unes línies d'allò bo i dolent que he anat recopilant durant l'experiència.

El millor de viure a un poble és que pots gaudir de compartir l'espai públic amb poca gent. No hi ha presses, l'ambient està menys carregat i tens el bosc i la natura a prop. Val, sí, pels joves és una mica rollo perquè: què fas els caps de setmana? Fàcil: La civilització queda a prop, i les grans ciutats també. Sinó, sempre hi han bons amics i veïns amb qui passar l'estona.

Pel que fa a la vida dins la casa de la Vila, l'Ajuntament, i tot el que gira al seu voltant, el panorama pinta menys idíl·lic.
Jo pensava que això del caciquisme era una cosa que només passava a la Galícia de Fraga. Però no. A Viladecavalls, no se perquè, es practica i es veu que funciona des de fa temps. I la prova és que fa molts anys que manen els mateixos, l'oligarquía de CiU i els amics, parents o socis de. La seva expressió menys assenyada (de seny català, és clar) i barroera ha sigut la d'aquesta darrera legislatura. Tres equips de govern diferents (amb algunes persones diferents) però amb denominació d'orígen: l'interès personal i el clientelisme com a criteri bàsic i valor suprem en la manera de fer política.

No s'explica d'una altra manera que Viladecavalls hagi rivalitzat amb, ni menys ni menys que Sabadell! en quant a notícies morboses i escabroses aquesta legislatura. Fiscalíes, judicis, negociacions "a lo cutre" amb Ministeris, auditories, canvis de govern, factures i obres irregulars han estat, i encara ho són, habituals.

Un altra cosa que em sobta és com la coneixença; allò de que "a un poble tothom es coneix", sovint porta a l'hipocresia més absoluta. I m'explico: Cal que un veí o veïna vingui a felicitar-me o a dir-me, "jo us voto" en plan clandestí i amb veu baixa? La democràcia ja és això: diferents opcions i tries la que més t'agrada lliurement. És clar que aquesta concepció de la política difereix del "o estàs amb mi o estàs contra mi" que practica CiU a Viladecavalls.

La part anecdòtica d'aquesta coneixença vilatana són el boca-orella i els rumors, que a Viladecavalls funcionen a la perfecció. Encara que, sovint, si ja han passat per molta gent poden convertir-se en una espècie de joc del telèfon i arribar del tot distorsionats. En qualsevol cas la diversió està assegurada.

Per últim, a Viladecavalls existeix des de fa anys un prejudici realment absurd: la rivalitat Can Trias-Casc Antic. Són els dos grans nuclis de població del municipi que estan separats per 4 kilòmetres de distància,una carretera, dues autopistes i un parell de polígons industrials. Els de Can Trias som garrulos, castellanoparlants i econòmicament menys pudents. I els de "Vila" o Casc Antic són pijos, catalanoparlants i rics. Una cosa sembant a Villarriba i Villabajo. Doncs bé, en base a aquest prejudici s'han duplicat molts dels serveis que ofereix l'Ajuntament, amb el sobrecost econòmic que això comporta i s'han alimentat aquests falsos estereotips fins l'infinit amb finalitats electorals.

Arribats fins aquí us puc dir que escriure aquest relat m'ha servit per fer les meves primeres promeses electorals com a candidat a cap de llista d'ICV a Viladecavalls:
A part de netejar els marrons que surten sense parar com a bolets a la tardor... Fer de Viladecavalls un poble cohesionat i modern: Preservant el millor de viure a un poble de 7mil habitants i eliminant allò que ens impedeix avançar mirant al futur.

És un anàlisi molt senzill com podreu comprovar, però penso que de sentit comú.

Animo des d'aquí a tots i totes els i les que tingueu vocació de servei públic i vulgueu aportar coses positives al poble a contactar amb mi o qualsevol altra persona d'ICV a Viladecavalls. Aquest és el nostre petit gran projecte.

Per la resta, els i les que esteu massa enfadats com per mullar-vos políticament: parleu clar, digueu el que penseu i contribuïu a fer de Viladecavalls el poble que desitgeu ;-)

Ens veiem a la Festa Major!

S'inaugura una castanya: el 4rt Cinturó

Des d'ICV creiem que l’estat actual del 4rt cinturó és quelcom del que haurien d’avergonyir-se tots i totes els que en algun moment han tingut poder de decisió sobre aquesta infraestructura. El tram Viladecavalls-Terrassa s’inaugura avui amb greus dèficits d’accés, seguretat i de reducció d’impacte sonor i ambiental al seu pas per Viladecavalls.

Pensem que tots els partits hem d’abstenir-nos de practicar electoralisme fàcil i oportunista sobre aquest assumpte tant seriós. Sobre el tram de 4rt cinturó que passa pel terme municipal de Viladecavalls no han de decidir ni Josep Rull, ni Pere Macías ni Dolors Puig ni Paco Vega. L’equip de govern local és qui té ara per ara aquesta responsabilitat i ha de liderar les negociacions istitucionals.

Tot i que reconeixem a l’associació de veïns de Can Trias com a garant de la reivindicació de millores pel barri, no estem segurs de que l'actual president, Manolo Sánchez compti amb la legitimitat suficient durant la darrera legislatura, degut a la actitud manifestament seguidista de l’equip de govern anterior i políticament tancada actual, amb un recolzament manifest a una de les opcions polítiques actualment representades a l’Ajuntament (PVA).

Reclamem el restabliment de la unitat i consens institucional vers el 4rt Cinturó, el compliment dels acords aprovats per unanimitat de la Corporació i la constitució i reunió immediata de la comissió de seguiment municipal del 4rt Cinturó amb representació de tots els grups municipals, Ministeri de Foment i veïns; com a únic òrgan representatiu, democràtic i competent per decidir qualsevol assumpte relatiu al 4rt cinturó.

28 de Juny: reivindiquem els drets LGBT

Un any més, celebrem que ahir a Barcelona més de 12.000 persones heterosexuals, gais, lesbianes, bisexuals i transexuals vam gaudir duna tarda festiva i reivindicativa; que vivim a un pais on tothom és lliure d'estimar com vulgui i que, un dia com avui, també a Viladecavalls oneja la bandera de l'Arc de Sant Martí.

La lluita per la igualtat de LGBT, però, encara no està del tot guanyada ni fora de les nostres fronteres (on encara hi ha molts països on l'homosexualitat està perseguida i/o castigada amb la pena de mort); ni a Catalunya, on tot just fa una setmana el líder d'Unió Democràtica, Duran i Lleida, va defensar als metges que intenten "curar" l'homosexualitat.

Jo estic orgullós de ser qui sóc i com sóc ;-)

Foto: Ahir a la carrossa d'ICV a la desfilada del Pride Barcelona.

Bones Festes Majors!

Avui comencen les Festes Majors de Les Carenes de Can Turu i Can Trias, en moments com l'actual d'incertesa i, en alguns casos, patiment, pel que fa a la situació econòmica i professional de cadascú cal aprofitar aquests moments de festa i germanor entre veïns i amics i amigues.

Jo participaré de totes dues en la mesura que les nits del Sónar m'ho permetin, en tot cas us desitjo una genial Festa Major i felicito per endavant a les associacions de veïns per l'esforç organitzatiu.

A gaudir de la festa ;-)

ZP y PSOE: Ni chicha ni limoná

Reforma laboral o com eliminar drets que van costar vides

Reprodueixo un article de Josep Mª Àlvarez publicat avui al Periódico i que subscric totalment:

La reforma laboral que avui aprova el Consell de Ministres és un atac directe contra els drets dels treballadors. No servirà per millorar el mercat de treball ni el model productiu, no reduirà les llistes de l'atur ni ens ajudarà a sortir de la crisi econòmica. És una reforma servida en safata a aquells que volen aprofitar el desconcert que viu el país per aconseguir el que sempre han perseguit: un mercat laboral més semblant al marroquí que a l'alemany.

Finalment, el Govern s'ha doblegat davant les pressions de la gran patronal, els especuladors financers i els mercats internacionals ¿que, per cert, alguna responsabilitat tenen en aquesta crisi¿, i la gent ha de ser conscient de la gravetat del que està passant. Ha de saber que amb la reforma la seva situació contractual empitjorarà i que l'accés a una nova feina, tant per als que ja es troben al mercat laboral com per als que hi accedeixin per primera vegada, serà en condicions més precàries.

Aquesta reforma es fa per abaratir l'acomiadament. Era l'objectiu principal de la CEOE i finalment ho ha aconseguit. Generalitza el contracte de 33 dies d'indemnització per acomiadament improcedent i 20 dies pel procedent, però el fons de garantia salarial en pagarà 8, de manera que per a l'empresa quedarà en 12 dies. Cal afegir-hi que el Govern obre la porta perquè la majoria dels acomiadaments improcedents puguin passar per procedents per raons econòmiques, amb 20 dies d'indemnització ¿també per als contractes indefinits vigents¿, de manera que la reforma comporta el contracte únic.

Si fins aquí hem arribat als quatre milions i mig d'aturats, ¿què passarà a partir d'ara amb un acomiadament lliure i a preu de saldo? No sembla que aquesta sigui la recepta més idònia per crear ocupació i riquesa, en tot cas per augmentar els beneficis dels de sempre. Quan parlaven del canvi de model productiu, ¿es referien a això?

Un altre objectiu clau dels que han sol·licitat aquesta reforma és acabar amb la negociació col·lectiva. Que l'empresa es pugui despenjar dels convenis quant a flexibilitat horària i salaris suposa un cop directe al dret dels treballadors a la negociació col·lectiva, a costa d'ampliar el poder de l'empresari per imposar les seves condicions i sense una contrapartida en matèria de drets laborals col·lectius que ens apropi als nostres referents europeus.

Lamentablement, així s'han acabat mesos i mesos de diàleg social. Amb la proposta del Govern, la CEOE aconsegueix el 70% de les fites que s'havia marcat, i no es resignen perquè saben que encara alguns partits li poden fer aconseguir el 100%, principalment PP i CiU, que s'està expressant sense miraments com el representant de la patronal. Els partits que facin possible l'aprovació hauran d'assumir la seva responsabilitat en aquest retrocés històric que ens apropa més a les relacions laborals del segle XIX que a les que haurien de ser en el segle XXI.

No podem acceptar aquesta proposta, pels mateixos motius que vam rebutjar les mesures per reduir el dèficit. Són polítiques injustes, perquè afecten únicament els treballadors, fent-nos doblement víctimes de la crisi. I són inútils, perquè tal com reconeix el Govern, no crearan ocupació en la mesura que no hi hagi reactivació econòmica. El que necessita el nostre mercat de treball és millorar la qualitat de l'ocupació i posar fre a la temporalitat, justament a la inversa d'aquesta reforma, que soterra la contractació indefinida i generalitza la precarietat. El que necessita la nostra economia és fomentar el consum i l'activitat, no retallar salaris, congelar pensions i frenar la inversió pública. El que necessitem per transformar el nostre model productiu és apostar per la producció amb valor afegit, invertir en formació i en R+D+I i afrontar la reforma energètica.

I, per últim, el que urgeix al nostre país és una reforma fiscal que permeti augmentar els ingressos i fer el sistema més just i solidari, recuperant els impostos de patrimoni i successions, equilibrant l'aportació de les rendes del treball i les rendes de capital, augmentant la gravació de les famoses Sicav, combatent el frau fiscal i fiscalitzant el sector financer.

Però res d'això s'ha ni tal sols plantejat. La vella Europa social està sent víctima d'una implacable ofensiva neoliberal per debilitar els estats i la democràcia, desregularitzar el mercat de treball i escanyar el model d'Estat de benestar. Vivim sota el dictat d'uns mercats internacionals invisibles que mai no en tindran prou i sempre ens demanaran més sacrificis als més febles, mentre els governs es mostren incapaços de resistir les pressions i els xantatges.

Per això ens toca plantar cara. Ningú pot dir que els sindicats no hem estat responsables, però ha arribat el moment de donar una resposta al procés de retallada de drets socials que s'ha iniciat i que sens dubte continuarà després de l'estiu amb les pensions, la negociació col·lectiva i la cobertura per desocupació. I ho fem amb un seguit d'accions que culminaran el 29 de setembre amb la vaga general, en un context de mobilització europea. La ciutadania ha de ser conscient que, o bé ens plantem ara, o potser ja no hi haurà res a fer.

La crisi: orígen, conseqüències i canvis que cal fer.

4rt Cinturó. Consulta popular. Can Trias.

Us penjo la meva intervenció al Ple d'ahir relativa a la situació actual del 4rt Cinturó:

Nosaltres el que pensem és que la màxima responsabilitat, o irresponsabilitat sobre el 4rt cinturó li correspon al govern de Viladecavalls.
La situació actual d’anar a pocs mesos de que s’inauguri l’obra a mendigar a Madrid és ridícula i d’un perfil molt baix.

El quart cinturó no és una cosa d’ara, fa molts anys que sabem el que ens venia a sobre i cap equip govern ha estat capaç d’incloure al projecte del Ministerio les mesures que van pactar-se per unanimitat del Ple ja des de 2006 (comissió de seguiment de les obres, millores de l’impacte, assesorament professional als veïns, soterrament de les línies d’alta tensió, sol·lucions a l’aïllament urbanístic del barri...) Tot això ABANS, quant el 4rt cinturó encara era negociable i no una realitat com ara.

Això són mandats de Ple aprovats per unanimitat que us heu passat pel forro. I per això ara estem com estem. On estan els beneficis per Can Trias que ens havia de portar el 4rt cinturó segons els governs de Convergència i Unió? Això és el que heu d’explicar ara als veïns i sou vosaltres els únics responsables de que l’obra s’acabi bé.

Pel que fa a la consulta popular, participarem si finalment es realitza. De moment no sabem què es preguntarà ni a qui. Si la pregunta és: està vostè d’acord amb que l’Ajuntament accepti els 900mil euros de Fomento? Pensem que seria treure les castanyes del foc als que fins ara han pogut fer alguna cosa i no l’han fet.

D’altra banda tot i que reconeixem a l’associació de veïns de Can Trias com a garant de la reivindicació de millores pel barri, no estem del tot segurs de que l'actual junta directiva compti amb la legitimitat suficient durant la darrera legislatura, degut a la actitud manifestament seguidista de l’equip de govern anterior i políticament tancada actual, amb un recolzament manifest a algunes de les opcions polítiques actualment representades a l’Ajuntament.

O es fa associacionisme veïnal o es fa política, i cal ser curosos amb aquests temes.

Per acabar, nosaltres proposem projectar una zona d’oci i lleure en aquesta zona, rescatar els acords de Ple i fer una consulta popular sobre un projecte encara no consumat, com és el traçat del gaseoducte, en que els veïns decideixin si estan d’acord amb que passi per Can Trias com defensa aquest equip de govern o no.

Del Viladecavalls emmarronat al Viladecavalls quotidià

Aquest mes de maig fa tres anys que CiU va tornar a guanyar les eleccions municipals a Viladecavalls i va començar una legislatura que ha estat marcada pels escàndols i els excessos d'un dels equips de govern que (amb socis o sense) passarà a la història com un dels més nefastos que ha tingut mai Viladecavalls.

Les conseqüències de la pèssima i, en alguns casos, irregular gestió, les estem pagant ja ara, i els següents governs municipals hauran de fer mans i mànigues per fer net de tot plegat i remuntar novament el poble.

Per esmentar només alguns "affairs" que serveixen d'exemple: el mes de juliol està previst que s'inauguri el tram de 4rt Cinturó que passa per Viladecavalls, i aquest equip de govern encara no té cap mena de control sobre l'obra ni ha aconseguit cap compromís de millora per part del Ministerio de Fomento. Les obres del pavelló municipal s'han retardat com a conseqüència de subcontractar aquesta obra fins a l'infinit. Els comptes municipals estan sotmesos a un Pla de viabilitat i l'endeutament real es dispara per sobre del 110%. Els veïns del carrer Major porten dos anys esperant una sol·lució a l'esfondrament que va patir el carrer. I a data d'avui l'Ajuntament s'enfronta a més de set litigis judicials.

Aquest és el balanç de govern que CiU i els seus ex-socis Paco Vega i García Cano poden fer d'aquests tres anys. Això, i una investigació per part de la secció de delictes econòmics de Fiscalia.

Vist el panorama, el que queda clar és que alguna cosa s'haurà fet malament i encara no hem vist que ningú assumeixi les responsabilitats polítiques que pertoquen. Per la nostra part, pensem que el més adient és que una comissió gestora es faci càrrec de l'Ajuntament fins les properes eleccions municipals. La paciència i responsabilitat tenen uns límits i ja no podem esperar més.

Davant l'estrepitós fracàs d'un equip de govern amb data de caducitat, proposem començar a treballar per un canvi que il·lusioni novament a uns veïns i veïnes farts de males notícies. Cal repensar i redreçar Viladecavalls i des d'ICV creiem que som els més indicats per fer-ho, ja que tenim les mans lliures i mai hem format part d'un govern municipal amb CiU i, a aquestes alçades, som els únics que ho podem dir. També som conscients, però, que aquest canvi no el podrem fer sols i que requereix d'un esforç d'entesa per part dels partits i veïns aliens a les dinàmiques fosques d'aquests anys.

La política, si no la fas, te la fan i, a més, corres el risc que te la facin malament com en el cas que ens ocupa; de manera que està a les nostres mans netejar els marrons que embruten Viladecavalls i tornar a ser el poble tranquil i quotidià que un dia vam deixar de ser.

Una retallada del dèficit justa i solidària sí és possible

Des d’ICV-EUiA, proposem les següents mesures, que incideixen tant en els ingressos com el les despeses i permetrien l’equilibri pressupostari suficient com per no haver de retallar cap retribució, ni congelar les pensions, ni retallar la llei de la dependència:

1- Una veritable lluita vers el frau fiscal, amb un augment dels recursos humans i tècnics de l’AEAT fins a convergir amb la mitjana de la UE en un termini màxim del que queda de legislatura. Actualment s’estima en el 5,5% del PIB els recursos que es deixen d’ingressar fruït de l’economia submergida (xifrada en el 23%). Ja són diversos els països que estan estudiant, per exemple, la prohibició de l’ús dels bitllets de 500 € com a mitjà de pagament. Aquesta mesura s’hauria d’aplicar mitjançant una proposta de retirada de la circulació, i el seu bescanvi directe en els bancs nacionals del sistema euro o en bancs de l’estat de residència del ciutadà o empresari que faci el bescanvi, amb la seva corresponent identificació fiscal, sigui quina sigui la quantitat, tot interconnectant els sistemes d’informació tributària dels països. De la mateixa manera s’han de prohibir les transaccions de més de 3.000 € en efectiu entre particulars o de més de 1.000 € per comerciants. Ajustar a que com a mínim els ingressos nets dels empresaris que tributen per mòduls no siguin inferiors als sous dels seus empleats.

2- Gravar en major mesura els nivells més alts de renda en l’ IRPF. En aquest sentit proposem un nou tram en l’ IRPF amb un tipus marginal del 50% per a rendes totals superiors a 100.000€ anuals, que equival a un sou brut aproximat, d’uns 7.500 - 8.000€ mensuals. Amb dades de la Liquidació de l’ IRPF del 2007, hi havia 747.295 contribuents amb rendes superiors als 60.000€ anuals i s’estima en uns 400.000 els que estan per sobre del 100.000€ anuals. Amb aquest elevat nombre de contribuents que estarien “directament afectats” per la mesura que proposem, estimen que, en total, sumarien 1.800 M€ de recaptació addicional.

3- Establir un nou Impost sobre la riquesa, que gravi la tinença de bens mobles i immobles, a partir de nivells superiors a 1M€. Amb dades de l’impost de Patrimoni del 2006, només 89.000 declarants a tot l’Estat (el 8,9% de total) van declarar béns per valor de més de 1M€, representant el 68% de la recaptació total de l’impost, 1.228 M€, amb un tipus mig del 0,6%. Des d’ICV- EUiA, proposem fer un pas més enllà, que superi l’antic Impost de patrimoni, amb el Nou Impost sobre la Riquesa (IR), amb el qual es podria obtenir una recaptació d’uns 2.250 M€ en el conjunt de l’Estat espanyol (tot partint d’un tipus mig de l’1% i sense exempcions).

4- Garantir un tracte igualitari en l’impost de Societats per a les societats productives i les societats d’inversió, de manera que les Societats d’inversió tributin al mateix tipus que les productives “clàssiques”. En aquest sentit estaríem parlant d’eliminar els privilegis, per exemple de les SICAV (que tributen a l’ 1% i reparteixen dividends via reduccions de capital ) o d’altres figures societàries que ho fan a tipus del 18%... Quedarien excloses d’aquest tractament lineal les empreses d’economia social, lògicament.

5- Tram impositiu del 5% addicional en l’Impost de Societats per a tots aquells guanys superiors als 1.000 M€. Implicaria una recaptació addicional superior als 2.500 M€ anuals.

6- Recuperar el tracte diferencial en els increments patrimonials, tot gravant en major mesura, els que es generin en un període inferior a 1 any, en concret, al tipus marginal més alt, com a part de la lluita vers l’especulació.

7- Reorientació de la reforma de l’IVA plantejada pel Govern de l’Estat, eliminant la pujada de tipus que ha d’entrar en vigor l’1 de juliol d’enguany, tot establint un nou tipus d’IVA especial del 25% (o, en el seu cas, un impost especial per l’equivalent a 9 punts de l’IVA) per a bens de consum de luxe, joies, abrics i peces de pell, aeronaus i embarcacions a vela i motor no destinades al comerç marítim o la pesca professional, entre d’altres articles que podríem denominar sumptuaris.

8- Una aposta política definitiva per la Fiscalitat Ambiental amb la finalitat no tan recaptatòria si no de potenciar les bones pràctiques d’impacte ambiental que poden suposar un estalvi multimilionari de l’Estat en polítiques contra el canvi climàtic o de recuperació del medi natural.

9- Desplegament de la “fiscalitat immobiliària” (plusvàlues,...). Proposem que els increments de valors urbans o requalificatoris retornin a la societat. Això es de “justícia social”: frenem encara més l’especulació, si les rendes de la retenció de terrenys, del canvi de qualificació urbanística,.. estan altament gravades.

10- Eliminar o reduir substancialment les deduccions a l’ IRPF per aportacions a plans de pensions privats. El 72% de les declaracions més baixes del 2006 (les inferiors a 24.000€) només es deduïen el 24% del total de reduccions per plans de pensions. Si s’eliminés la deducció l’increment de recaptació seria de 1600 M€. Si es fes una deducció màxima de 1.000€, la gran majoria d’aportacions de rendes inferiors a 24.000€ tindrien dret a reducció, i la recaptació fiscal s’incrementaria en 800 M€ anuals. Aquesta mesura ha d’anar acompanyada de la creació de plans de pensions del sector públic, complementaris de les cotitzacions a la Seguretat Social, per canalitzar l’estalvi privat cap a inversions productives públiques que incrementin a llarg termini la sostenibilitat de les finances públiques.

11- Suprimir el finançament de l’Església amb aportacions de l’ IRPF (252,6 M€ l’any 2008).

12- Iniciar el des topall del límits de les cotitzacions a la Seguretat Social, per permetre una millor progressivitat, un increment dels ingressos o una reducció de les cotitzacions dels sous més baixos.

13- Recuperar els tipus patronals de cotització per desocupació rebaixats en èpoques anteriors.

14- Establiment d’un impost sobre les transaccions financeres a l’estil de la Taxa Tobin llargament reclamada pels moviments progressistes i que ara molts recuperen sota el mateix nom o el d’Impost Robin Hood per la necessitat d’aplicar la seva recaptació a causes socials, al servei del deute públic i a la cooperació internacional.

15- Limitació dels salaris i els cobraments per incentius dels alts directius del sector financer. La regulació de les remuneracions ha de deslligar-se dels riscos a curt termini que tanta especulació han generat.

16- Suspensió dels processos d’execució del desnonament per l’ impagament d’hipoteques de treballadors aturats.

17- Garanties d’arribada del crèdit a empreses i particulars com a condició tant del flux de diners del FAAF com de la intervenció del FROB.

18- Disposició per part de les administracions a reduir els actius dubtosos dels bancs mitjançant la compra de part l’estoc de sòl i vivenda en mans del sector financer procedent de l’execució de crèdits a promotors immobiliaris i constructors. Aquesta compra, realitzada a un preu avantatjós per a l’administració, hauria de permetre constituir per primera vegada un veritable parc de vivenda social de lloguer, que permeti solucionar la demanda social de vivenda i servir de coixí antiespeculatiu en èpoques de bombolla immobiliària.

19- Reducció de la despesa en alts càrrecs de l’administració pública estatal.

20- Reducció d’un mínim del 15% del pressupost destinat a la Casa Reial.

21- Iniciar un procés de simplificació dels organismes públics estatals amb l’objectiu d’estalviar costos d’estructura i en càrrecs.

22- Acotar el xec nadó exclusivament a les famílies amb menys ingressos i, especialment aquelles en que tots els seus membres estan a l’atur.

23- Reducció de la despesa militar, retirant les tropes espanyoles de l’Afganistan, entre d’altres mesures a aplicar-hi.

Amb aquestes mesures, es podria reduir el dèficit públic en un mínim de 7.600 M€ anuals, més tota la recaptació addicional que es podria assolir amb una millor lluita vers el frau fiscal.

Seguim "esforçant-nos" en benefici dels poderosos o els plantem cara?

Zapatero ha anunciat avui un seguit de retallades socials en nom de la crisi:

La relació de mesures anunciades per Zapatero és la següent:

1/ Reducció de les retribucions del personal del sector públic en un 5% de mitjana el 2010 i congelar-les el 2011. La rebaixa serà proporcional als ingressos.

2/ Reducció en un 15% del sou dels membres del Govern.

3/ Se suspèn per al 2011 la revalorització de les pensions, menys en el cas de les no contributives i les mínimes.

4/ Eliminació del règim transitori per a la jubilació parcial previst en la llei 40/2007.

5/ Eliminació del xec nadó de 2.500 euros a partir de l'1 de gener del 2011.

6/ Adequació del nombre d'unitats dels envasos de medicaments per ajustar-lo a la durada estandarditzada dels tractaments. Es podran dispensar unidosis mitjançant el fraccionament dels envasos.

7/ L'ajuda oficial al desenvolupament es reduirà entre el 2010 i el 2011 en 600 milions d'euros.

8/ Es preveu una reducció de 6.045 milions d'euros entre el 2010 i el 2011 en la inversió pública estatal.

9/ Previsió d'un estalvi addicional de 1.200 milions d'euros per part de les comunitats autònomes i entitats locals.

10/ Les sol·licituds per a dependència s'hauran de resoldre en sis mesos i s'eliminarà la retroactivitat.

ZP torna a demanar un "esforç" als de sempre: treballadors, treballadores i pensionistes. Als poderosos que a base d'especular i jugar al monopoly del lliure mercat han causat aquesta crisi :"ni tocar-los". I això ho fa un govern suposadament d'esquerres.

Joan Herrera li responia avui a ZP: "Venimos de una época en la que nos decían que hacía falta reformar la lógica de los mercados, y lo que ha pasado es que los mercados han acabado reformando el Estado, han acabado reformando las políticas y han acabado reformándoles incluso a ustedes".

Arribats fins aquí proposo que Emilio Botín presideixi l'estat-empresa i ens deixem de tonteries. Un logo xulo, a cotitzar en borsa i ale. Jo ja marxaré on encara quedi una mica de seny i on la justícia social sigui un valor que cotitzi a l'alça (em conformo amb que sàpiguen de què es tracta).

Movem els culs i sortim d'una vegada al carrer com cal.

Bona nit i bona sort.

La necessitat d'una directiva europea anti-discriminació

Vist el diferent tracte que els diferents Estats membres de la UE tenen vers les múltiples discriminacions que qualsevol persona pot patir: per motius d'edat, ètnia, creença religiosa, orientació sexual, discapacitat, etc. Es fa evident la necessitat d'una nova directiva europea que obligui a tots els estats a garantitzar el respecte al dret humà universal de no-discriminació.

Aquesta Directiva de la qual en Raül Romeva n'es el Ponent responsable per part del Parlament Europeu, compta amb l'actual oposició del govern alemany.

Des d'Amnistia Internacional estan promovent la següent campanya per demanar al govern alemany que reconsideri la seva postura. Jo ja he signat, i tu?

Més esport, treball digne i justícia

Continuant amb la nostra tasca d'oposició contundent i alhora, propositiva, ICV presentem al Ple de l'Ajuntament de Viladecavalls 3 Mocions:

Moció per manifestar el suport a la investigació dels crims del franquisme: On mostrem el suport per qualsevol jutge que intenti aplicar la legislació internacional de crims contra la humanitat als crims del franquisme.

Moció per recolzar als treballadors i treballadores del sector de la neteja: On demanem al govern i a la patronal del sector de la neteja la negociació d'un conveni amb una mateixa regulació, aplicació i salari a tot Catalunya. I, també, millores retributives per a l'adjudicació de contractes públics de neteja.

Moció per obrir els patis dels centres escolars amb pistes esportives fora de l'horari lectiu: D'aquesta manera Viladecavalls guanyaria espais de lleure i és una bona manera d'optimitzar aquests equipaments.

No us perdeu el ple d'avui. Com sempre a partir de les 21h a l'Ajuntament.

Oxigen

Diumenge es votava pel sí o no a la independència de Catalunya, dijous vinent debatrem sobre si posem o no la bandera d'Espanya a l'Ajuntament de Viladecavalls...

Em posa més aquesta cançó, per exemple.

Salut!

P.D: Recomano escoltar l'últim disc dels de Manresa (Dia 1). Si teniu Spotify el podeu escoltar aquí.

L'ofensiva de la dreta (I): El franquisme no es toca

Adhereix-te al manifest de suport al jutge Baltasar Garzón.

http://memoriahistorica.org/

Memorial Democràtic

La generació precària

Divendres passat vaig tenir l'oportunitat d'assistir a una conferència organitzada pels Verds/Aliança Lliure Europea sota el títol de: "Una generació en l'abisme? Un nou començament pels joves" en que vam debatre durant tot el dia sobre la situació de la gent jove a Europa en relació al treball. Intentaré fer un breu resum dels aspectes més rellevants de la jornada.

Primer, algunes dades: La taxa d'atur juvenil (fins els 25 anys) de l'Europa dels 27 és actualment del 21,4% (més de 5,5 milions de joves en atur). Ha incrementat un 25% en tant sols un any i dobla la taxa d'atur total. I les previsions no són més optimistes de cara als propers anys. (Gràfic 1).
Pel que fa a Espanya i Catalunya, la taxa d'atur del darrer quadrimestre de 2009 se situa al 17% i l'atur juvenil s'enfila prop del 40%. (Gràfic 2).
És clar, doncs, que l'atur colpeja amb molta força als i les joves i és un dels grans problemes d'Europa i dels els estats i nacions que en formem part.

Un dels principals factors que expliquen aquesta situació el trobem en la qualitat del treball juvenil. Els i les joves europeus han estat ocupant des dels 80s les feines més precaries, de més baixa qualitat i d'una temporalitat més alta. Si a això li sumem el fet que molts de nosaltres hem treballat en un moment o en un altre en feines de tipus informal o sense contracte; els nivells de protecció i cobertura social baixen considerablement.
A Catalunya i Espanya, a més, hem d'afegir que els salaris són baixos. El 27% dels i les joves que treballen avui cobren menys de 610€ mensuals.

Existeix la percepció i acceptació generalitzada que els joves vivim en un constant "període de proves" i que només pel fet de ser joves és normal que la nostra situació laboral sigui pitjor. Quan el que hem creat és una generació precària molt més vulnerable que d'altres en períodes de crisi.

Cal alertar dels riscos i problemes ja palpables que la xacra de l'atur juvenil està posant sobre la taula: joves amb estudis superiors sense possibilitat d'inserció al mercat de treball, problemes psicològics derivats de la manca d'expectatives, pobresa i dependència juvenil, exclusió social...

Tot i no disposar de fórmules màgiques, algunes de les idees que van sorgir per tal de donar la volta a la situació actual van ser les següents:

1- Apostar per l'educació:
Una educació adreçada a la inserció al mercat laboral i, a la vegada, orientada a la formació en els valors democràtics i de ciutadania.
Combatre el fracàs escolar amb més recursos per l'escola pública i grups més reduïts. Crear la figura de l'"agent juvenil" que ha funcionat a Finlàndia.
Més i millor formació professional. El treball no qualificat/manual existirà sempre.
Vetllar per una transició universitat-empresa eficient, de qualitat i remunerada.

2- Polítiques d'ocupació:
Crear llocs de treball tenint com a referència un "Green New Deal", un nou model productiu basat en l'economia verda. Aixó vol dir inversió pública en energies renovables, tecnologia verda i I+D, canvis en la política d'impostos (transitar cap a un model més progressiu), flexi-seguretat laboral ben entesa, així com incentivar el treball estable i de qualitat.

3- Lluita contra la pobresa i l'exclusió social
Enfortiment de l'Estat del benestar via impostos (cal tenir en compte la disparitat de pressió fiscal dels diferents estats membres de la UE), tenint com a referència els països escandinaus; per tal de dissenyar polítiques orientades a la erradicació de la pobresa a Europa, amb especial atenció en les generacions joves.

Després de conèixer la situació dels i les joves dels diferents països europeus i com aquests països fan front a la crisi la conclusió a la que vaig arribar és: si ens creiem Europa, construïm-la de debò. Més enllà de l'unió econòmica (casi tots tenim l'Euro) ,contextos de crisi com l'actual reclamen una unió política.

I en relació amb això, a Espanya i Catalunya, és urgent un canvi en la política fiscal. És a dir, i per posar un exemple, si volem arribar a tenir els mateixos serveis públics de qualitat i grau de protecció social que a Suècia o Dinamarca (on els efectes de la crisi no són tant greus), haurem de tenir la mateixa o similar pressió fiscal. I aquest augment dels impostos no pot recaure només sobre les rendes del treball o via impostos sobre el consum (IVA) que pressionen fortament als sectors més febles. Sinó sobre el capital, patrimoni i successions dels sectors amb poder; d'una forma justa i progressiva.

Això a nivell macro; però a nivell micro, del dia a dia, i tornant als joves, cal que participem de la manera o lloc que decidim, i dintre de les possibilitats de cadascú; per fer front als constants atacs contra els nostres drets i passar així de ser la generació precària (que no sempre ha sigut així!) a la generació del futur (que ho som) i l'esperança.

Què ha passat a Vila aquests anys?

Ara que per mitjà de filtracions (d'alguna de les parts implicades) s'ha fet públic el resultat de l'investigació que la Fiscalía provincial estava realitzant a l'Ajuntament, vull fer una primera valoració personal.

I ho faré sense pèls a la llengua ni embuts, que per això tinc aquest bloc personal.
El decret de Fiscalía deixa ben clar que tot i no existir cap delicte, sí que hi han hagut irregularitats administratives; és a dir, durant el període 2007-2009 van fer-se coses malament a l'Ajuntament de Viladecavalls. Aquestes coses són les següents:

- L'asfaltat dels carrers de Can Trias va contractar-se irregularment, sense seguir el procediment reglamentari.

- El llavors 1r tinent d'alcalde Paco Vega va rebre xecs i pagarés d'una empresa que treballava per l'Ajuntament. Fiscalía ho denomina "transaccions comercials".

- El llavors gerent de Viladecavalls Multigestió i ara 1r tinent d'alcalde, Josep Faure, abusava d'una targeta de crèdit Solred (que s'hauria d'haver fet servir per benzina) per altres tipus de pagaments.

Més enllà de que aquests actes no han estat provats com a delicte; sí haurien de ser motiu de pes perquè, algú, d'una punyetera vegada assumeixi les responsabilitats polítiques que s'en deriven. I més, en moments com l'actual en que molta gent ho està passant malament simplement per arribar a final de mes.

Malauradament, em temo que durant el temps en que l'investigació ha estat oberta i els denunciats han hagut de passar a declarar, aquests, un per un hagin carregat les culpes de tot plegat a una persona que ja no es pot defensar. I aquestes mateixes persones són les que diuen vetllar per la imatge de l'alcalde tristament desaparescut.

Tot i que el panorama és desolador, el que és intolerable e indecent és que representants públics aprofitin el seu càrrec per benefici personal o dels seus amics o socis.

No tinc ni idea què passarà ni durant l'any que queda per les eleccions municipals ni el mateix dia de les eleccions, però, a banda de desitjar uns bons resultats als partits progressistes; m'agradaria que certes persones que han estat fanguejant durant aquests anys no tornin a ser representants de cap veí o veïna de Viladecavalls.

Joan Olivares, un exemple de coherència

Ahir va ser el darrer Ple del Joan com a regidor de l'Ajuntament de Viladecavalls. Després de 15 anys com regidor ha decidit deixar d'estar a la primera linia de la política municipal i facilitar així la renovació d'Iniciativa a Viladecavalls.

Ahir a la nit tots els grups polítics van posar de relleu la figura del Joan com a part de la història del municipi i van lloar una de les seves principals virtuts, la coherència.
El Joan en el seu discurs més que acomiadar-se va reclamar que els que ens dediquem a la política, a gestionar allò públic, fem encara més i millor política. En temps de crisi i desencant de la política aquesta hauria de ser la recepta clau.

Reprodueixo a continuació la meva intervenció al Ple:

Com se que no t'agraden aquests actes protocolaris i amb massa floritures seré breu.
Simplement dir que has sigut un exemple per a mi, que gràcies a tu estic aqui ara.
Vaig començar a fer política als 18 anys perquè aquell regidor d'Iniciativa que veia als diaris em semblava el més coherent de tots els polítics de l'Ajuntament. I aquell regidor que ha sigut el meu company des de llavors, ara plega sent el mateix de sempre. Fidel als seus ideals, dient el que pensa i fent el que diu.
Agafo el testimoni de fer més i millor política, espero estar a l'alçada i no cal que et digui que encara que assegut a l'altra banda d'aquesta sala, et continuarem necessitant com el primer dia.

Al sopar d'ICV Viladecavalls que vam organitzar per celebrar els 15 anys d'en Joan com a regidor, en Toni Morral, ex-alcalde de Cerdanyola, va dir que si un partit com Iniciativa sempre ha tingut representació a un poble com Viladecavalls des de la recuperació de la democràcia, es debia en gran mesura al fet de comptar amb persones com en Joan. I així és.

Paraules d'un bomber i punt.

Aquesta setmana està tenint lloc la Comissió d'Investigació de l'incendi d'Horta de Sant Joan.

Sobre aquest tema només volia dir que mai he vist tants rius de tinta i tantes tertúlies televisives i radiofòniques des de la "teoria de la conspiración" de l'11-M. S'han fet debats sobre les causes, errors tècnics, etc que penso només haurien d'atrevir-se a fer els experts i professionals en la matèria. La sobredimensió ha sigut evident i d'un baix nivell excessiu per a persones que aspiren a governar un país.

Utilitzar un cos nacional (de tots i totes) com ha fet CiU per atacar políticament a l'adversari que més et fastigueja (en aquest cas ICV) no cal. És més valent contraposar directament, sense intermediaris que no estan dintre el terreny de joc.

Em limitaré a reproduïr les paraules d'una persona que si té el coneixement i la legitimitat suficients per fer els judicis que calguin i dir el que va passar:

«Demano respecte pels bombers –va dir–. El que no ha tingut alguna persona d’aquesta comissió. El primer que va filtrar els àudios [en què se sent les víctimes implorant auxili] s’hauria d’aixecar i sortir per aquesta porta. S’han saltat totes les fronteres de la dignitat».

«Som aquí no pel foc d’Horta, sinó per parlar d’un altre incendi que sembla que ha sigut intencionat. Eleccions 2010 és el nom d’aquest incendi que es vol extingir. Un foc mediàtic, polític, en què nosaltres no volem treballar. Els donarem formació [als polítics], però sàpiguen que surten contrafocs i que les previsions meteorològiques indiquen que durarà mesos i que les pluges arri­baran a l’octubre o novembre».

Ricard Expósito, coordinador de les unitats GRAF en l’incendi d’Horta de Sant Joan (Terra Alta).

Podeu llegir la notícia sencera aquí.

Crear comunitat pels sense comunitat

Llegía avui a Público una entrevista al filòsof Peter Pál Pelbart, en que parla del repte de les societats desenvolupades actuals de crear comunitat, de repensar allò comú que ens fa iguals.

"Vivimos hoy una crisis de lo “común”. Las formas que antes parecían garantizarles a los hombres un contorno común, que le aseguraban alguna consistencia al lazo social, perdieron su pregnancia y entraron definitivamente en colapso. Desde la llamada esfera pública hasta los modos de asociación consagrados: comunitarios, nacionales, ideológicos, partidarios, sindicales. Deambulamos entre espectros de lo común: los media, la escenificación política, los consensos económicos legitimados, pero también las recaídas en lo étnico o en la religión, la invocación civilizadora basada en el pánico, la militarización de la existencia para defender la “vida” supuestamente “común”... el desafío es crear hoy la comunidad de los que no tienen comunidad."

Jo també penso que aquest és el principal repte que tenim, sobretot, la gent progressista i d'esquerres. Com fer prendre consciència a la gran massa de gent que progressivament abandona els espais o formes d'acció col·lectiva (política, sindical, associativa, de debat...) i d'altres que han crescut dins aquesta condició d'"outsiders" (al marge de qualsevol d'aquestes formes) com els joves; que la major part dels seus problemes com a individu són els mateixos que els del seu veí, company de feina, parent o amic.

Els partits i agents socials de dretes, en tant en quant defensors i legitimadors dels interessos dels poderosos ja s'han encarregat, primer, d'aconseguir que el seu discurs de l'individualisme (JO em procuro les meves coses i JO he de treballar per tenir sempre més i ser millor que la resta) sigui l'hegemònic, i, segon, d'articular la seva comunitat: Davos, les grans patronals, els líders d'opinió...

És d'aquest sel·lecte club que surten les propostes de: jornada laboral de 65h, jubilació als 67 anys, contenció salarial, acomiadament lliure i gratuït, copagament de la sanitat, reducció de la despesa pública, l'"aquí no cabemos todos"...

Amb la crisi, els sectors que no la pateixen (encara que menys, segueixen tenint beneficis) volen aferrar-se i preservar el sistema vigent. I la gent "sense comunitat", la gent que passa i simplement es ressigna a tot, deixa en les mans d'aquests sectors la sortida a la crisi. I la factura posterior sabem qui l'està pagant.

La sol·lució tampoc és copiar les receptes de la dreta, com està fent el PSOE, ja que la gent que encara vota sempre prefereix l'original i no la còpia (d'aquí la pujada del PP a les enquestes).
Cal fer prendre consciència a la gent que la corrupció és un robatori col·lectiu;que el retard en l'edat de jubilació, la contenció salarial i l'acomiadament gratuït són un atac al conjunt dels treballadors i treballadores... i prendre les decisions que calguin perquè això no sigui així. A partir d'aquí començarem a crear comunitat i de les cendres de la crisi podrem articular els canvis profunds que es necessiten.

No tots som iguals

A continuació reprodueixo uns extractes del parlament de Carlos Jiménez Villarejo a un acte de Joves d'esquerra verda a la Universitat Pompeu Fabra amb Joan Herrera que estic seguint pel facebook.

"estoy aquí en condición de ciudadano crítico, ex-fiscal anticorrupción y afín al proyecto que representa ICV por ser la fuerza más honesta y comprometida contra la corrupción en Catalunya"

"La corrupción no es fruto de la naturaleza humana ni de la de los políticos, sino de la deslealtad a la condición de servidor público y que cangrena al Estado de Derecho y deslegitima a sus instituciones".

3/2/2010.
UPF, Campus Ciutadella

NO a la picaresca econòmica amb els diners de tots

Arrel de la decisió del govern de Viladecavalls (CiU) i el vist-i-plau dels regidors no adscrits i el regidor de la PVA de retirar de l’ordre del dia del Ple ordinari del 28 de gener els cins primers punts consistents en l’inici del procediment de resolució de factures no reconegudes presentades per quatre empreses proveïdores de l'Ajuntament per valor de 1.088.793,12 €.

Arrel del primer esborrany de pressupostos de l’equip de govern per al 2010 en el qual es presentava un desquadrament de 990.000 € entre ingressos i despeses. I la posterior decisió de funcionar amb pressupostos prorrogats durant el primer trimestre de 2010.

Manifestem.

1. A l’Ajuntament de Viladecavalls s’han adjudicat obres de manera il·legal i mitjançant contractes verbals durant aquesta legislatura (2007-2009). Concretament pel que fa a les obres del pont del Molinot i al local social de les Carenes de Can Turu i asfaltat de carrers.

2. A hores d'ara encara resta contrastar una part d'aquestes amb els treballs realitzats.

3. Aquesta conducta exten dubtes raonables en quant a l’adjudicació i execució de la resta d’obres que sí van seguir els procediments administratius establerts i en les que van participar les mateixes empreses i regidors i tècnics que a les abans esmentades.

4. L’equip de govern actual i l’alcaldessa Regina Parellada van comprometre’s en la presa de possessió a donar transparència a la gestió municipal i fer aflorar possibles irregularitats. No només no han complert les seves promeses, sino que amb la decisió de no elevar aquests expedients a la Generalitat, i amb el suport de no adscrits i PVA aposten per la opacitat i per “tapar-se les vergonyes”.

5. L’equip de govern actual s’ha demostrat incapaç de quadrar els números i sense voluntat real de transparència, a més, juntament amb els regidors no adscrits i el regidor de la PVA són directament responsables de l’endeutament i la picaresca econòmica que s’ha practicat a l’Ajuntament, per tant estan totalment deslegitimats per governar.

6. Davant la impossibilitat de fer una Moció de censura i constituïr un govern alternatiu, sense regidors implicats en aquesta gestió negligent. Demanem la dimissió en ple de tot l’equip de govern i emplaçem a la direcció comarcal/nacional de CiU a arribar a un acord per constituïr una comissió gestora que tiri endavant el municipi fins les properes eleccions municipals.

7. Cal que els veïns i veïnes sàpiguen què van fer els tres equips de govern d’aquesta legislatura amb els diners públics, els diners de tots.

Carles Rodríguez Herencia

Joan Olivares Abad

GM ICV Viladecavalls

Las cuentas del "no cabemos todos"

Reproduzco a continuación un artículo de Ignacio Escolar que con pocas palabras desmonta el discurso de la derecha española y catalana durante los últimos días a raíz del "caso Vic".

El PP catalán ha encontrado al fin su eslogan para las próximas elecciones. “No cabemos todos”, dice su candidata, Alicia Sánchez Camacho, que lo explica sumando con los dedos: “Si en una casa con diez personas llegan cien más, no estarían bien ni los diez ni los cien”.

Su casero argumento es de esas cuentas que se caen solas en cuanto las mira una calculadora. Sería bueno el ejemplo si la inmigración en España fuese del 1.000%. Pero la realidad es que hay empadronados algo menos de 2,8 millones de inmigrantes no comunitarios: el 6% de la población. Es decir, 164 veces menos que en su demagógica parábola. Si contamos sólo a los que no tienen papeles, que son los que en teoría “no caben”, estaríamos hablando de unas 200.000 personas en toda España: el 0,4% de toda la población. Por llevarlo a la maravillosa casa de Alicia: sería un edificio donde viven 250 vecinos y llega uno más. Y lo mandamos al gueto porque aquí no hay sitio para tanta gente. Por nuestro bien, pero también por el suyo, claro está.

El gueto. Eso se esconde bajo el eufemismo de eliminar del padrón a los inmigrantes sin papeles. Lo que no sale en las estadísticas no sólo no existe: tampoco tiene derecho ni a sanidad ni a educación. ¿Dejarían de ser un problema de marginalidad estos parias si estuviesen aún más marginados? Lo dudo mucho.
Es cierto que en España hay un efecto llamada para los inmigrantes sin papeles. No sale de aquellas regulaciones que hizo el PSOE o el PP, sino de los empresarios que les contratan porque el trabajador que no existe en los papeles es aún más barato de explotar. Puestos a pisotearlos aún más, ¿por qué no restaurar la esclavitud? Al menos serían una propiedad privada, y hay quien trata mejor a su propiedad que a algunos seres humanos.

Lo de Vic ha permitido a PP y CiU expresar, ésta vez sin tapujos, que para ellos la inmigración es un problema y que lo solucionarían quitando los derechos básicos de ciudadanía a las personas extranjeras. Perdón, sólo a los extranjeros pobres que vengan del Sur.

Por otro lado, y lo que me irrita más, si cabe, es el silencio del centro-izquierda. O el silencio seguido del, ok, hay que cumplir la ley y acataremos lo que ésta diga. Ésto es lo que han practicado tanto PSC como ERC. Les ha costado unos días el decir con la boca pequeña "estamos por los derechos humanos". Reaccionar tarde y callar es de cobardes, y ante casos como éstos es dejar que el racismo y la xenofobia sin complejos o encubierto corra y se escampe por los medios de comunicación y por cualquier conversación de calle.

Eso si que es un verdadero efecto llamada, pero de los realmente peligrosos, ya que amenazan la cohesión de cualquier sociedad.

P.D.: En la foto Josep Maria Vila d'Abadal (CiU). La verdad es que no me gustaría nada tener un tipo con cara de capitán de las SS vestido de calle como vecino y ni mucho menos como alcalde.

Capitalismo: una historia de amor

Acabo de ver la nueva película de Michael Moore, que podéis ver aquí, aunque en el cine siempre se ve mejor.

A parte de ser un buen resumen de los peligros y consecuencias del capitalismo en la fase en la que lo estamos viviendo, Moore critica que el gobierno de los EUA destinara 700 millones de $ al rescate de bancos, y 0 al rescate de famílias y trabajadores.
También habla de cómo nos gusta imitar a los americanos aquí en Europa en cuanto a desregulación del mercado de trabajo y desguace del Estado de Bienestar. Lo que no menciona Moore es que España también regaló 30 millones de € de todos nosotros a los bancos.

El artículo siguiente alerta de que éstos mismos banqueros que recibieron el salvavidas del dinero público, son los que están volviendo a las prácticas de riesgo y presionan a los gobiernos para que les sigan dejando jugar al azar en los casinos de la economía mundial.

El casinocapitalismo ataca de nuevo
Manel Pérez – La Vanguardia

A instancias de Jaime Caruana –viejo conocido de los bancos y cajas españoles, a los que supervisó durante sus dos mandatos en el Banco de España–, el Banco de Pagos Internacionales (BPI), una especie de banco central de los bancos centrales que ahora dirige el español, ha reunido este mismo fin de semana en Basilea –una apacible población suiza sobre el Rin, en la frontera con Francia y Alemania– a los grandes banqueros. Caruana, especialista en el análisis y el control del riesgo de la banca que ya se granjeó durante su etapa en el Banco de España alguna mala palabra de los banqueros españoles a los que imponía cautelas y provisiones que los afectados juzgaban excesivas e innecesarias, cree haber detectado que los recientes y espectaculares beneficios de las entidades más relevantes de Londres y Nueva York tienen más que ver con un nuevo casino de riesgo y especulación que con el retorno a las prácticas bancarias tradicionales.

Esta próxima semana comienzan en el Congreso de Washington las audiencias públicas de la comisión de investigación de la crisis financiera al objeto de definir las causas que desembocaron en la actual situación.

Se trata de dos nuevos episodios de la batalla entre la élite financiera –muy gráficamente definida como el mundo de la banca de negocios, fondos de inversión y agencias de calificación, que operan desde sus cuarteles generales de los grandes centros económicos mundiales, especialmente Wall Street y la City de Londres– y la clase política y académica –que considera a los primeros los máximos responsables de la gran recesión que padece la economía global–.

Una batalla que se ha recrudecido durante los últimos meses y que por el camino ya ha dejado para las crónicas algunas batallas sonadas, en especial el abandono de la Administración Obama de cualquier intento serio de regulación financiera y las disputas entre los principales gobiernos en las cumbres del G-20.

Es una pugna entre quienes quieren más control sobre las finanzas y los que sucumben a la tentación o tienen interés en que la economía intente seguir funcionado igual que antes de la crisis.

Hablar de un movimiento coordinado para bloquear las medidas de control podría dar pie a acusaciones de maniqueísmo, pero lo cierto es que los grandes protagonistas de los años de euforia financiera actúan al unísono y con una energía desconocida en los últimos tiempos.

Algunos ejemplos. Las agencias de calificación de deuda, rating, que hasta antes de ayer otorgaban sin pestañear su bendición pata negra a las tóxicas hipotecas subprime comercializadas por la banca de negocios, han comenzado a satanizar las emisiones de deuda de los estados, poniendo en serios aprietos a algunos de ellos y arrogándose, frente a los gobiernos acosados por la recesión, el papel de gendarmes de las políticas de recuperación. No se sienten cuestionadas por su pasado poco glorioso, sino respaldadas por sus colegas de la comunidad financiera.

La gran banca de negocios de Nueva York y Londres se ha lanzado asimismo a una gran campaña contra la imposición de impuestos extras sobre sus bonus y amenaza con desertizar las ciudades en las que operan si los gobiernos no se olvidan de esas medidas.

Cuentan con el coro de algunos medios de comunicación anglosajones, que han dejado para la historia magníficas páginas de periodismo económico, pero que, como todo ser humano, en estos tiempos tumultuosos se han dejado llevar por la pulsión de ver la paja en el ojo ajeno antes que la viga en el propio. Incapaces de detectar los problemas de la banca con la que compartían vecindad, pronosticaron el hundimiento de los sistemas bancarios de medio mundo, España incluida,y no advirtieron que el suyo se les caía encima. Ahora secundan los puntos de vista de esos grupos que amenazan con el infierno si no se siguen sus dictados. Mientras el mundo sigue combatiendo la crisis y las empresas sucumben por la falta de financiación, la élite financiera ha vuelto a los beneficios y el reparto de primas descomunales. Su próximo objetivo será más desregulación y el ataque a los programas públicos de estímulo. Su argumento, que las cosas pueden volver a funcionar igual que antes de la crisis. Un mensaje muy peligroso.

Yo lo decía en mi modesto relato sobre las causas de la crisis "cuando en un juego no hay reglas, el aprovechado de turno o el que tiene más suerte gana". Ya va siendo hora de ponerlas y sentar las bases para una sociedad más justa y democrática ¿o no?