dissabte, 13 de febrer de 2010

Crear comunitat pels sense comunitat

Llegía avui a Público una entrevista al filòsof Peter Pál Pelbart, en que parla del repte de les societats desenvolupades actuals de crear comunitat, de repensar allò comú que ens fa iguals.

"Vivimos hoy una crisis de lo “común”. Las formas que antes parecían garantizarles a los hombres un contorno común, que le aseguraban alguna consistencia al lazo social, perdieron su pregnancia y entraron definitivamente en colapso. Desde la llamada esfera pública hasta los modos de asociación consagrados: comunitarios, nacionales, ideológicos, partidarios, sindicales. Deambulamos entre espectros de lo común: los media, la escenificación política, los consensos económicos legitimados, pero también las recaídas en lo étnico o en la religión, la invocación civilizadora basada en el pánico, la militarización de la existencia para defender la “vida” supuestamente “común”... el desafío es crear hoy la comunidad de los que no tienen comunidad."

Jo també penso que aquest és el principal repte que tenim, sobretot, la gent progressista i d'esquerres. Com fer prendre consciència a la gran massa de gent que progressivament abandona els espais o formes d'acció col·lectiva (política, sindical, associativa, de debat...) i d'altres que han crescut dins aquesta condició d'"outsiders" (al marge de qualsevol d'aquestes formes) com els joves; que la major part dels seus problemes com a individu són els mateixos que els del seu veí, company de feina, parent o amic.

Els partits i agents socials de dretes, en tant en quant defensors i legitimadors dels interessos dels poderosos ja s'han encarregat, primer, d'aconseguir que el seu discurs de l'individualisme (JO em procuro les meves coses i JO he de treballar per tenir sempre més i ser millor que la resta) sigui l'hegemònic, i, segon, d'articular la seva comunitat: Davos, les grans patronals, els líders d'opinió...

És d'aquest sel·lecte club que surten les propostes de: jornada laboral de 65h, jubilació als 67 anys, contenció salarial, acomiadament lliure i gratuït, copagament de la sanitat, reducció de la despesa pública, l'"aquí no cabemos todos"...

Amb la crisi, els sectors que no la pateixen (encara que menys, segueixen tenint beneficis) volen aferrar-se i preservar el sistema vigent. I la gent "sense comunitat", la gent que passa i simplement es ressigna a tot, deixa en les mans d'aquests sectors la sortida a la crisi. I la factura posterior sabem qui l'està pagant.

La sol·lució tampoc és copiar les receptes de la dreta, com està fent el PSOE, ja que la gent que encara vota sempre prefereix l'original i no la còpia (d'aquí la pujada del PP a les enquestes).
Cal fer prendre consciència a la gent que la corrupció és un robatori col·lectiu;que el retard en l'edat de jubilació, la contenció salarial i l'acomiadament gratuït són un atac al conjunt dels treballadors i treballadores... i prendre les decisions que calguin perquè això no sigui així. A partir d'aquí començarem a crear comunitat i de les cendres de la crisi podrem articular els canvis profunds que es necessiten.


1 comentari:

MOE ha dit...

D.aquí que ara sigui el moment de que les esquerres. La gent del carrer ha de saber que el que ha passat pot tornar a passar si no canviem el sistema financer, bancari i el liberalisme econòmic.
Han de canviar moltes coses que les vivim com si no tinguessim remei,els rics sempre ho seran, els treballadors hem de pringar, els polítics tots s.enriqueixen...
No ens quedem de braços plegats, ara és el moment de convènçer a la gent que un altre món és posible