Reprodueixo un article de Josep Mª Àlvarez publicat avui al Periódico i que subscric totalment:
La reforma laboral que avui aprova el Consell de Ministres és un atac directe contra els drets dels treballadors. No servirà per millorar el mercat de treball ni el model productiu, no reduirà les llistes de l'atur ni ens ajudarà a sortir de la crisi econòmica. És una reforma servida en safata a aquells que volen aprofitar el desconcert que viu el país per aconseguir el que sempre han perseguit: un mercat laboral més semblant al marroquí que a l'alemany.
Finalment, el Govern s'ha doblegat davant les pressions de la gran patronal, els especuladors financers i els mercats internacionals ¿que, per cert, alguna responsabilitat tenen en aquesta crisi¿, i la gent ha de ser conscient de la gravetat del que està passant. Ha de saber que amb la reforma la seva situació contractual empitjorarà i que l'accés a una nova feina, tant per als que ja es troben al mercat laboral com per als que hi accedeixin per primera vegada, serà en condicions més precàries.
Aquesta reforma es fa per abaratir l'acomiadament. Era l'objectiu principal de la CEOE i finalment ho ha aconseguit. Generalitza el contracte de 33 dies d'indemnització per acomiadament improcedent i 20 dies pel procedent, però el fons de garantia salarial en pagarà 8, de manera que per a l'empresa quedarà en 12 dies. Cal afegir-hi que el Govern obre la porta perquè la majoria dels acomiadaments improcedents puguin passar per procedents per raons econòmiques, amb 20 dies d'indemnització ¿també per als contractes indefinits vigents¿, de manera que la reforma comporta el contracte únic.
Si fins aquí hem arribat als quatre milions i mig d'aturats, ¿què passarà a partir d'ara amb un acomiadament lliure i a preu de saldo? No sembla que aquesta sigui la recepta més idònia per crear ocupació i riquesa, en tot cas per augmentar els beneficis dels de sempre. Quan parlaven del canvi de model productiu, ¿es referien a això?
Un altre objectiu clau dels que han sol·licitat aquesta reforma és acabar amb la negociació col·lectiva. Que l'empresa es pugui despenjar dels convenis quant a flexibilitat horària i salaris suposa un cop directe al dret dels treballadors a la negociació col·lectiva, a costa d'ampliar el poder de l'empresari per imposar les seves condicions i sense una contrapartida en matèria de drets laborals col·lectius que ens apropi als nostres referents europeus.
Lamentablement, així s'han acabat mesos i mesos de diàleg social. Amb la proposta del Govern, la CEOE aconsegueix el 70% de les fites que s'havia marcat, i no es resignen perquè saben que encara alguns partits li poden fer aconseguir el 100%, principalment PP i CiU, que s'està expressant sense miraments com el representant de la patronal. Els partits que facin possible l'aprovació hauran d'assumir la seva responsabilitat en aquest retrocés històric que ens apropa més a les relacions laborals del segle XIX que a les que haurien de ser en el segle XXI.
No podem acceptar aquesta proposta, pels mateixos motius que vam rebutjar les mesures per reduir el dèficit. Són polítiques injustes, perquè afecten únicament els treballadors, fent-nos doblement víctimes de la crisi. I són inútils, perquè tal com reconeix el Govern, no crearan ocupació en la mesura que no hi hagi reactivació econòmica. El que necessita el nostre mercat de treball és millorar la qualitat de l'ocupació i posar fre a la temporalitat, justament a la inversa d'aquesta reforma, que soterra la contractació indefinida i generalitza la precarietat. El que necessita la nostra economia és fomentar el consum i l'activitat, no retallar salaris, congelar pensions i frenar la inversió pública. El que necessitem per transformar el nostre model productiu és apostar per la producció amb valor afegit, invertir en formació i en R+D+I i afrontar la reforma energètica.
I, per últim, el que urgeix al nostre país és una reforma fiscal que permeti augmentar els ingressos i fer el sistema més just i solidari, recuperant els impostos de patrimoni i successions, equilibrant l'aportació de les rendes del treball i les rendes de capital, augmentant la gravació de les famoses Sicav, combatent el frau fiscal i fiscalitzant el sector financer.
Però res d'això s'ha ni tal sols plantejat. La vella Europa social està sent víctima d'una implacable ofensiva neoliberal per debilitar els estats i la democràcia, desregularitzar el mercat de treball i escanyar el model d'Estat de benestar. Vivim sota el dictat d'uns mercats internacionals invisibles que mai no en tindran prou i sempre ens demanaran més sacrificis als més febles, mentre els governs es mostren incapaços de resistir les pressions i els xantatges.
Per això ens toca plantar cara. Ningú pot dir que els sindicats no hem estat responsables, però ha arribat el moment de donar una resposta al procés de retallada de drets socials que s'ha iniciat i que sens dubte continuarà després de l'estiu amb les pensions, la negociació col·lectiva i la cobertura per desocupació. I ho fem amb un seguit d'accions que culminaran el 29 de setembre amb la vaga general, en un context de mobilització europea. La ciutadania ha de ser conscient que, o bé ens plantem ara, o potser ja no hi haurà res a fer.
