Al fons a mà esquerra

Fa unes setmanes, un dels meus millors amics i veí de tota la vida, el Toni, va marxar indefinidament a viure a Londres, a probar sort després de portar més d'un any fent feines temporals de cambrer, monitor i d'altres que poc tenen a veure amb el títol d'enginyer mecànic que guarda a casa. Dies abans, parlant amb el Sergio, un altre veí, pare de dos fills i tècnic de laboratori, va explicar-me, resignat i amb el cap baix, que marxava a Munich a fer algunes entrevistes de feina i que si tenia sort volia emportar-se a la seva familia amb ell.

Són només un parell d'exemples, un parell d'històries reals que tots i totes coneixem o patim de més o menys a prop i que són una mostra de la greu situació en que ens trobem. Una crisi de cavall, sens dubte la més greu que la gent de la meva generació mai ha viscut, que està trastocant les trajectòries personals i les vides de molts treballadors i treballadores (joves o grans) i petits i mitjans empresaris, tots ells gent propera: familiars, amics, coneguts, companys... Treballadors que per causa o excusa de la crisi els fan fora o petits i mitjans empresaris que han de tancar el seu negoci per la manca de clientela o finançament.

Paral·lelament a això, en una òrbita diferent i llunyana, sovint no identificable, els poderosos (els grans bancs, les grans multinacionals, els lobbys) aconsegueixen beneficis històrics en plena crisi, i els partits que vetllen pels seus interessos, els de dretes, s'afanyen a rescatar les empreses que tenen pèrdues, igual que van fer amb els bancs: amb els diners de tots i sense demanar res a canvi. D'això se'n diu privatitzar els guanys (quan tot va bé els diners m'els ambutxaco jo) i socialitzar les pèrdues (quan tinc problemes "esto lo arreglamos entre todos").

I les sol·lucions que ens volen vendre i s'acaben imposant venen igualment d'al fons a mà dreta. Les dicten els mateixos que donaven diners a dojo sense mirar la nòmina ni la cara de qui els demanava, els mateixos que es venien la fàbrica a una constructora perquè fes pisos a sobre, els mateixos que venien productes financers sense més valor afegit que el pur paper de colors amb números a sobre en forma de fum, els mateixos que comprant i venent pisos van aconseguir invertir en borsa tributant al 18%. I què demanen? la congelació de les pensions, l'augment de l'edat de jubilació, treballar més i cobrar menys, incentivar la sanitat i l'educació privades, l'abaratiment de l'acomiadament, el deteriorament de la negociació col·lectiva, la retallada dels serveis i el personal públics i podria seguir i seguir.

Per sortir de la crisi calen esforços, ho ha dit molts cops el president Rodríguez Zapatero. El que no diu tant sovint és a qui els demanen. La resposta no cal que us la digui, és el començament del meu relat: joves, treballadors i treballadores, pensionistes amb trajectòries professionals i personals truncades per una crisi aliena, que els va venir d'una altra òrbita i que al final han acabat fent seva i pagant les conseqüències a la força.

No recordo en quin moment el pop Paul va predir que el proper president de la Generalitat seria Artur Mas, però si que penso que potser va menystenir el poder que la democràcia atorga a tots els ciutadans i ciutadanes cada quatre anys per decidir el seu futur. El 28 de novembre no només decidirem el futur de les properes generacions, sino que, per primer cop, persones com el Toni, el Sergi, i molts, moltíssims d'altres que estan en la mateixa situació i no tenen el valor, les possibilitats o l'oportunitat de marxar del país, podran decidir si continuar acceptant resignats les receptes anticrisi via retallada de drets i serveis de la dreta i els poderosos o escriure el futur nedant contracorrent i fent baixar a aquells d'allà a dalt per dirls-hi: això no és just, el món real és al fons a mà esquerra i vosaltres també cal que us esforceu.