2012 des de 2013

Diuen que per mirar les coses objectivament  el que cal és prendre distancia i, des d’allà, començar a fer l’anàlisi i reflexió oportuna. Doncs bé, exactament això és el que em disposo a fer amb aquesta mirada al 2012 una vegada passats  pocs dies del 2013.

A nivell d’Estat espanyol, la majoria absoluta del govern popular de Mariano Rajoy ha marcat l’agenda política, econòmica, mediàtica i social. Amb un partit socialista navegant entre ser la crossa en les polítiques d’austeritat  iniciades per ells mateixos (Llei d’estabilitat pressupostària) i canviar de líder sense revisar el projecte;  i una oposició d’esquerres massa minoritària com per exhibir múscul més enllà de les grans mobilitzacions socials (15-M, vagues generals, etc.) el govern popular ha tirat, mai millor dit pel dret (de dretes, és clar) i ha legislat a un ritme frenètic,  a cop de reial decret llei sense despentinar-se gaire, i amb la comoditat de guanyar pes a les eleccions gallegues i catalanes.

La llista de retallades en salut, justícia, ensenyament i drets laborals ha crescut en un any al mateix ritme que la de petites i mitjanes empreses en situació de fallida i que la de persones aturades, desnonades i amb situació de pobresa.  Augment de les llistes d’espera, medicaments exclosos de la Seguretat Social, taxes judicials, més alumnes per classe i menys professors per escola, menys prestacions socials, menys prestacions d’atur  i una nova reforma laboral que fa més fàcil l’acomiadament i debilita la negociació col·lectiva són alguns dels exemples que il·lustren aquesta llista.

Com a segon element de reflexió en l’àmbit estatal cal fer esment a que Mariano Rajoy ha fet exactament el contrari a tot allò que va dir que faria. La seva acció de govern ha estat un engany fins i tot per als seus propis votants. I l’exemple paradigmàtic és l’apujada de l’IVA. Un impost indirecte sobre el valor afegit que grava els serveis i tots els productes de consum i que castiga durament a unes classes mitjanes i baixes que veuen com el seu poder adquisitiu empitjora any rere any.  

Per últim, 2012 tampoc ha estat una excepció pel que fa al traspàs de diners públics (de tots i totes) a mans privades i, en concret, dels bancs.  El govern central va xifrar l’estafa per aquest any  en 41.000 milions d’euros. Sí, una estafa. I es consuma des del moment en que és una transferència directa, de la caixa comuna que mes a mes omplim entre tots  amb els nostres impostos a mans privades i de més que dubtosa reputació.

Mentrestant, a l’Espanya real del bombo, la pandereta i la roja, a banda de disparar-se l’índex de pobresa com abans he esmentat, milers i milers de joves altament qualificats i no tant joves desesperats per tirar endavant la seva família, renuncien forçosament al seu projecte de vida i es veuen abocats a l’exili. Una migració cap al centre i nord d’Europa i del món desenvolupat a la recerca d’oportunitats laborals que un país embogit per pagar un deute il·legítim és incapaç d’oferir.

A Catalunya, el 2012 ha estat el darrer any de l’autodenominat  govern dels millors de Convergència i Unió. Un govern també de dretes però amb una senyera de fons reconvertida a estelada que va exhibir les millors tisores de la classe abans que Rajoy. Al Principat, la gran tisorada també va recaure sobre els pilars fonamentals de l’Estat del Benestar: salut i ensenyament. Menys CAPs, menys urgències de proximitat, més llistes d’espera, professionals a punt del “burnout”, menys professors i més convenis amb escoles d’elit (que és d’on surten els millors! I s’ha de fer cantera) han estat un continu.

Un altre element clau que ha esquitxat (sempre a comptagotes i amb la convenient censura per part dels mitjans oficials) la política catalana i, principalment, del govern català, han estat els casos de corrupció. Convergència va acabar l’any amb la seva seu nacional embargada per més de 3 milions d’euros acusada de responsabilitat civil pel cas Palau de la Música. I recentment Unió ha admès haver-se finançat il·legalment i ha pagat una indemnització de més de 300.000 euros per evitar el judici. Es veu que al país de la barretina i la sardana també agrada això de la pandereta, perdó,  gresca i xerinola!

Per últim, la manifestació més massiva de la història de Catalunya el passat 11-S, va precipitar la convocatòria d’unes eleccions anticipades que van resultar desastroses pels dos principals partits del país (CiU i PSC) i van dipositar la clau per exercir el dret a decidir en clau nacional a les mans de tots aquells partits que vulguin iniciar aquest procés. El messianisme va donar pas a la democràcia pura i dura. Encara hi ha veus bel·ligerants que qüestionen i qüestionaran la legalitat, conveniència, legitimitat d’un Referèndum d’autodeterminació. Però el cert és que costa molt trobar arguments en contra de preguntar i consultar al poble ja no només què vol que sigui Catalunya, sinó qualsevol aspecte que afecti les nostres vides com a comunitat.

A Viladecavalls, el 2012, el govern de consens sorgit de les darreres municipals ha fet un any. Un any de coneixença i treball conjunt i fructífer amb els companys de viatge (UMdC, PSC i ERC) i de desencontre pràcticament constant amb una oposició amb majoria i voluntat d’obstaculització constant de la ja de per si difícil tasca de govern en aquests moments.

Diverses disputes judicials han donat com a resultat un Consistori amb dos regidors de l’oposició imputats per una querella per pressumta corrupció ja  admesa a tràmit.

Un any també marcat a nivell municipal per la reorganització interna i un procés de millora de l’Ajuntament. Un Ajuntament al que durant molts anys se li va exigir ja no professionalitat, sinó adhesió a l’equip de govern de torn.

I un any on hem millorat la gestió no només econòmica sinó també de funcionament dels serveis públics que prestem: Piscina Municipal, Centre Cívic, Bus Urbà, Deixalleria Municipal, Escola de Música, etc. I on els diners no arriben, la voluntat i il·lusió si ho fan. I gràcies a això hem posat en marxa nous projectes com l’Altell, Ràdio Vila i la nova nau d’arts escèniques. Projectes dels que esperem molt i que de ben segur faran aflorar les millors inquietuds dels viladecavallencs i viladecavallenques.

Com podreu comprovar, un balanç amb gust bastant agredolç que espero canviï a dolç, dolcíssim! aquest 2013. Jo em poso a treballar des de ja per a que així sigui.