dissabte, 29 de novembre de 2014

El nostre vot en contra a uns pressupostos electoralistes i de no projecte de poble


Bona nit,


Començo la meva intervenció convençut de que segurament no els interessa el que el nostre grup, el grup municipal d’ICV-EUiA opina d’aquests pressupostos, per la forma en que aquests se’ns han presentat.

Directament a Comissió Informativa per a la seva aprovació al Ple, amb el marge d’uns pocs dies per a poder estudiar-los. En tot cas passo a fer la nostra valoració.



Des del nostre grup ja els avanço que el nostre vot serà negatiu per dos motius fonamentals:



Aquests són els pressupostos de la majoria absoluta, els pressupostos del set contra sis.

Ja he dit més d’una vegada que els pressupostos i les ordenances fiscals són els principals instruments tant de gestió com de contingut polític de qualsevol Ajuntament.



Vostès ja venen d’unes ordenances aprovades en la solitud de la seva majoria absoluta i molt em temo que a aquest pressupost li passarà el mateix.



Són incapaços per manca de voluntat o directament per incompetència de plantejar en aquest plenari i en reunions prèvies debats i negociacions polítiques que propiciin un mínim consens.



I, en canvi, el que fan es portar un document tant important com aquest directament a comissió informativa. “Des del govern els informo que farem i aprovarem això”. I quan algú qüestiona políticament aquest procediment, posen de portaveus als tècnics per a que diguin “ah no, això és legal”.



Jo fins i tot penso que a vegades no es tracta d’una qüestió de manca de voluntat sinó que no ho saben fer d’una altra manera perquè sempre ho han fet així.



Aquests són els pressupostos electoralistes, del NO projecte de poble

Més enllà dels canvis numèrics i estètics d’algunes partides, l’estructura del pressupost de 2015 és molt similar a la que vam aprovar el 2013 amb una majoria àmplia després d’un procés de negociació i consens d’un mes de treball polític.



Manca un compromís i la voluntat de consens amb la resta de forces que també som representatives del nostre poble per tal de garantitzar que els 275mil euros que ens donaran per haver renunciat a la construcció de la nova llar d’infants es dediquin íntegrament a programes i polítiques d’educació.



Manca un compromís i la voluntat de consens amb la resta de forces polítiques de portar a Ple l’aprovació d’unes bases de subvencions per a ajudar a les persones i families en situació d’atur a pagar la contribució, l’IBI.



La seva aposta, en canvi, passa per incrementar les partides del totxo, el ciment i l’asfalt i el bombo i platillo abans de les eleccions.



D’una revista de 1.600 euros anuals passem a una que costa vuit vegades més, 8.800 euros anuals.



De festes més austeres passem a festes grandiloqüents i totalment descontextualitzades on portem vaques, rucs i porcs d’altres indrets de Catalunya.



Han preguntat a la nostra gent gran o els que van passar la seva infantesa i joventut a Viladecavalls què es feia per Sant Martí per exemple? Potser ells tenen una idea més fidedigna del que eren les tradicions del nostre poble.



I per si encara queda alguna cinta que tallar o foto per fer, com deia, part dels diners que ens donen per no fer la llar d’infants els fiquem a la partida de carrers i places, per veure si poden arreplegar alguns vots.



En aquest sentit podrien aprendre d’una política sectorial i que penso ha donat molts fruits no pas per la seva dotació econòmica, sinó per una nova forma de funcionar, com és la que es porta a terme des de l’àrea de joventut amb la realització d'activitat a criteri i demanda dels joves.


Igual que deia que és important consultar la nostra gent gran per no fer coses descontextualitzades, és important saber quines són les necessitats dels nostres veïns i veïnes.



Per planificar les obres que estan tirant endavant han fet algun estudi per saber quin podria ser l’impacte en termes de benestar de la gent d’una obra o una altra?

Han preguntat als nostres veïns quines son les seves prioritats en quant a l’espai i els equipaments públics?



Em temo que no i és aquí quan caiem en l’”anar fent”, en pensar en el curt termini sense un projecte de poble clar.



En aquest cas en comptes de dir que els arbres els impedeixen veure el bosc, podem afirmar que les eleccions els impedeixen veure el municipi en la seva totalitat. Com és habitual, malauradament, el curt termini es menja la visió de futur i a llarg termini del nostre poble .



Com he dit doncs, votarem en contra del seu pressupost per haver-se elaborat des de la seva majoria absoluta del 7 contra 6 i per la mancança d’un veritable projecte de poble a llarg termini per Viladecavalls.



Moltes gràcies.

dimarts, 11 de novembre de 2014

Radiografía del perdón

 



Bajo el gobierno del PP, en diciembre de 2013 se aprobaba en el Congreso la Ley de transparencia, acceso a la información pública y buen gobierno que, como su propio nombre indica, establece una serie de principios éticos generales y también obligaciones concretas para todos los representantes públicos, los altos cargos de la Administración General del Estado y de las entidades del sector público estatal.



A principios de 2014 los medios de comunicación se hacían eco de que el partido del gobierno, el Partido Popular, había desarrollado una contabilidad “B” y que pagar sobresueldos de forma fraudulenta a sus dirigentes fue una practica irregular pero habitual durante años. El famoso “caso Bárcenas”.

Mariano Rajoy aseguró en aquel momento que el caso Bárcenas fue un "error", pero rechazó pedir perdón por este asunto alegando que los dirigentes del PP se ocupaban de "los temas de la política" y no de "otras cosas".



Éste verano, en Catalunya, el que fue President de la Generalitat durante más de veintitrés años, Jordi Pujol, confesaba que contaba con una fortuna en el extranjero sin regularizar. El propio Pujol explicó en un comunicado que exponía estos hechos “con mucho dolor” y pedía perdón a tanta “gente de buena voluntad que puede sentirse defraudada en su confianza”.



El pasado mes de octubre saltaba a la luz otro escándalo de corrupción, en éste caso en Caja Madrid, una entidad financiera privada rescatada con dinero público. Sus directivos gastaron cantidades importantes de dinero en artículos (no) de primera necesidad a través de las llamadas “tarjetas black” en un período de casi diez años, incluyendo los años más duros de la crisis.



El enésimo caso de corrupción a gran escala en España ha sido la “operación Púnica” que hace pocas semanas salpicaba a importantes dirigentes del Partido Popular en la Comunidad de Madrid y varios alcaldes de la misma formación.



La corrupción figura entre las principales preocupaciones de los ciudadanos según las encuestas de opinión, tanto es así que el mismo Mariano Rajoy, al reconocer ya la corrupción como problema público, recientemente ha pedido disculpas a los ciudadanos por “haber puesto al frente a personas en puestos para los que no eran dignas".



Unos días después de éste “perdón” uno de los alcaldes imputados por éste caso, el de Collado Villalba, dimitía alegando “falta de ilusión, falta de ganas y dedicación”.

Los mismos argumentos que utilizaba para renunciar a su cargo pocos días antes un concejal de mi pueblo, Viladecavalls, igualmente imputado. Concejal que, dicho sea de paso, se marchó con el agradecimiento de la mayoría de sus colegas por los servicios y tiempo prestados.


Aún recuerdo como durante 10 años de mi infancia y adolescencia en el colegio de los salesianos dónde estudiaba, una vez a la semana después de misa, el profesor nos decía: “ahora podéis ir a confesaros”. Yo nunca fui. No entendía nada ¿porqué hacerlo? ¿cómo hacerlo? Al mismo tiempo también dudaba de si tenía algo que confesar a una persona que ni conocía. Nunca nadie resolvió mis dudas.



El mismo desconcierto deben de sentir los ciudadanos al escuchar a nuestros representantes pedir perdón tras ser “pillados” por haber cometido un “presunto” delito.



Un sistema democrático se rige por las leyes, los derechos y deberes de los ciudadanos y sus representantes y en ningún caso se trata de una eucaristía. El perdón en política no existe. Existen la dimisión, la justicia y la rendición de cuentas.

Y las políticas públicas (en éste caso la citada Ley de transparencia) que no distinguen ni entienden de confesiones ni perdón debieran trascender la simple literatura impresa negro sobre blanco para así resolver un  problema público como lo es la corrupción en España.