Estic segur que tots i totes heu escoltat o llegit més d’una vegada els darrers mesos que “la guardiola de les pensions s’està buidant”, “que s’acaba el 2017” i que “calen reformes”.
En aquest cas, com en molts altres moments en que
anteriorment s’han volgut retallar prestacions socials o serveis públics, la
manera de plantejar el problema condiciona la seva solució.
Pel que fa a les pensions, la reforma del 2011,
igual que les successives i les que (si no ho impedim)vindran, ja va
afrontar-se com un problema tècnic d’insuficiència de recursos econòmics quan
del que es tracta és d’un problema polític i ideològic de voluntat o no de
redistribució de rendes i de voler assegurar o no un envelliment digne per a
tothom.
Aquest mateix dilema ideològic, de model, és el
que tindríem també en un hipotètic estadi d’independència de Catalunya.
Un dels arguments profundament ideològics és el de
la suposada inviabilitat del sistema públic de pensions. Els últims
anys, han sortit a la llum diversos estudis d’entitats financeres i similars
que apunten aquesta possibilitat; aplaudits per organismes internacionals com
el FMI, la Comissió Europea o el BCE. Curiosament, els mateixos organismes i
entitats que reclamen austeritat i retallades a tot allò públic i “quant menys
Estat millor”.
La principal argumentació de tots els informes és
la mateixa: el creixement de l’esperança de vida i la baixa natalitat dibuixen
una piràmide de població que impossibilita el futur del sistema públic de
pensions. Quan, precisament, la taxa
d’activitat i la productivitat (no la demografia) son els factors decisius en
la sostenibilitat de les pensions.
A base de bombardejar amb els mateixos missatges
des de tots els altaveus possibles el que realment es vol és alimentar els
dubtes de la població sobre la viabilitat de les pensions públiques per a
potenciar els fons privats de pensions. Un producte financer més al que més del
60% de la població sense capacitat d’estalvi no podrà accedir.
Si volem afrontar el debat amb franquesa cal
situar-lo, doncs, en el terreny de la confrontació de dos models ideològics
diferents. Un, l’hegemònic actualment, que planteja la necessitat de transitar
cap a la privatització de les pensions i que aquestes depenguin de la capacitat
d’estalvi (i, per tant, de renda) de cadascú. I l’altre, el que tenim i entenc
que toca defensar i reforçar introduint la qüestió de la fiscalitat, que
redistribueix la renda i els diners públics i que assegura un envelliment digne
a tothom; no només als que s’ho poden pagar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada